Del tuit obstinat entre una dona enamorada del cinema i un actor alemany d'èxit, al periodisme d'investigació, amb polítics corruptes, metges que obliden el jurament hipocràtic i personatges quotidians que lluiten per no ser engolits per les misèries del poder, en una ficció emmarcada en el gènere negre. De la novel·la de cinema i sentiments Un tuit para Eugene (Playa de Ákaba) a la denúncia de Vermell tinta (Parnass Ediciones). La periodista manresana Gemma Camps (1971), redactora de la secció de Manresa d'aquest diari, publica aquest Sant Jordi la seva segona novel·la en un radical canvi de registre.
Però manté el gust per retratar amb precisió uns personatges molt de carn i ossos, la recerca del ritme narratiu (capítols curts) i el domini de la llengua. No tothom en surt gaire ben parat. Però sempre hi ha motiu per a l'esperança... Aquesta vegada la periodista, que signa les seves novel·les com a G. C. Claramunt, ha publicat per primer cop en català en una editorial recomanada per la seva antiga editora. No tot són nius de serps. Ni en la ficció ni en la realitat. Signarà per Sant Jordi al migdia a la parada d'Òmnium a Manresa. I a la tarda, a Barcelona.
Per què un canvi de gènere?
De fet, vaig escriure Vermell tinta abans que Un tuit para Eugene... Però la veritat és que no ho trio. Escric sobre el que em pot interessar sense pensar si es pot inscriure en un gènere o en un altre. Va ser la mateixa editora qui em va dir que casava directament amb la col·lecció de novel·la negra.
I què en pensa?
Que hi ha crítica social, denúncia i fins i tot un retrat de la societat.
Aquests són els ingredients d'una bona novel·la negra.
(Riu) Doncs també hi ha corrupció, política...
I periodisme, amb un pes important en la trama a través d'una periodista solsonina. Deformació professional?
En part, sí. En segons quins aspectes no m'agrada cap on tira la professió.
Per què?
Perquè sovint es valora més la rapidesa que la feina ben feta. Ser el primer a donar una notícia encara que no estigui ben contrastada. És evident que publicar la primícia sempre ha estat important en aquesta professió i que té un valor, però se n'abusa i no precisament per fer-ho millor.
El periodisme li serveix per treure draps bruts en la sanitat. Dues morts en un any, al mateix centre i en les mateixes circumstàncies. Suposo que em dirà que qualsevol semblança amb la realitat és simple coincidència.
El periodisme el que ha de fer és treure els draps bruts d'allà on sigui i mirar que les injustícies no quedin emparades en la foscor. Ser un contrapunt a l'ús interessat del poder. Però en aquest cas puc dir que tot el que passa al llibre és ficció. I qualsevol semblança és simple casualitat. L'argument és factible, podria ser real? Segurament. Però a la novel·la tot està portat a l'extrem.
Les casualitats també hi tenen pes. Per què?
Hi ha una reflexió sobre la sort. És a dir, què passa quan aprofitem una casualitat per prendre una decisió sabent que ens pot canviar la vida a nosaltres i als altres.
Quina és la casualitat que la va portar a voler escriure aquesta història?
En aquest cas no és una casualitat. És voler reivindicar la feina de periodista.
Ha clavat alguns punyals a la professió?
(riu) No cal. I aviso: no m'assemblo a la protagonista.
Li agraden els personatges femenins forts, com la Raquel, que vol esclarir la causa real de la mort de la seva mare, i la Sandra, la periodista.
Fortes i lluitadores. La Raquel no es conforma amb el que suposadament li toca a la vida i la Sandra és persistent, no és de les que callen. Són dones valentes, heroïnes que toquen de peus a terra. M'han dit que els personatges masculins no surten tan ben parats (riu).
Estereotipats?
(Rumia) M'agrada trencar estereotips, tot i que reconec que és evident que hi ha personatges més bons i d'altres més dolents i que s'identifiquen fàcilment. Però diria que majoritàriament són més desgraciats que dolents.
Amb quin empatitza?
Jo soc tots ells i no en soc cap. El més divertit d'escriure és que mous els fils amb total llibertat. Fas la feina de Déu... amb tot el respecte. Però reconec que hi ha un personatge de la novel·la que m'agrada més que els altres.
Per què?
Perquè és complex. Jo el definiria com un bon home que en un determinat moment va prendre una decisió equivocada.
Novament les decisions. La preocupa equivocar-se?
Sí, però sovint és millor equivocar-se que ser incapaç de prendre una decisió.
Situar una segona novel·la al mercat serà més fàcil?
No ho crec. Només espero que les persones a qui va agradar Un tuit para Eugene comprin ara Vermell tinta i, si també els agrada, que la recomanin.
Sabent la dèria que té de posar música i cinema a les seves novel·les, quina seria la banda sonora de Vermell Tinta
Supertramp.
I quina seria la pel·lícula?
La sombra del poder, de Kevin Macdonald, amb Russell Crowe i Ben Affleck. Una intriga que enfronta poder i periodisme.
