El prestigiós Premi Vèrtex que la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya concedeix a un recull d'itineraris de muntanya va recaure en la 18a edició en el llibre La carena infinita, de Joan Francesc Callado (Santpedor, 1961). Una proposta inèdita per als senderistes i amants de la natura: anar del Cadí al Canigó carenant.

Les llibreries són plenes de guies de rutes i senders, però anar de A a B per la carena no és gens habitual. Com se li va ocórrer?

He anat sovint a les serres que tenim al voltant del Bages, com ara Montserrat i Sant Llorenç del Munt i l'Obac al sud, i les petites serres que fan de contrafort del Prepirineu al nord. Des de llocs com el cim del Montcau t'adones que al fons al nord hi ha una línia blanca sense fi.

Un territori fèrtil per a la imaginació.

Un dia d'hivern, per exemple, quan el dia és clar i diàfan, i la neu ha estès el seu mantell blanc sobre els camins, pots imaginar-te aquesta línia. I em preguntava quines ser-ralades formaven part d'aquella silueta. Quan arribava a casa, intentava situar-ho sobre els mapes.

Què entenem per carena?

És el fil que hi ha entre dos vessants, un camí pel qual vas transitant sense haver de baixar. La meva proposta recorre íntegrament les serres del Cadí, la Moixa, Moixeró, l'Olla de Núria, Ulldeter i les Esquerdes de Rojà abans d'arribar al Canigó com a punt final.

On comença, exactament?

Al nucli de Cornellana, al municipi de la Vansa i Fórnols (Alt Urgell), al cantó més a ponent del Cadí. Vaig fer un itinerari amb vuit etapes que havien d'estar compensades en el metratge i amb refugis al final de cadascuna d'elles.

I del Cadí al Canigó, no es baixa als pobles o les carreteres?

En cap moment es baixa per sota dels 1.600 metres, la cota del refugi de Sant Jordi. Vull aclarir que a les carenes només hi trobem cims o colls, i només es trenquen quan hi ha una vall.

Quina llargada té el trajecte?

Són vuit etapes que sumen un total de més de 140 km, amb més de 10.500 metres de desnivell positiu i 64 ascensions a cims. Es passa per les comarques de l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Ripollès i el Conflent.

Sempre ha tingut tant delit per la muntanya?

M'hi vaig iniciar als 16 anys quan anava als escoltes de Santpedor.

«La carena infinita» va per camins ja marcats, com els dels senders, o va haver d'inventar rutes?

La major part són senders, de petit o gran recorregut, i altres itineraris temàtics. L'únic tram en què vaig haver d'improvisar va ser entre el Puigllançada i la collada de Toses. Després d'aquest punt, hi ha unes estepes molt grans que no s'acaben mai. A la zona de la Molina, vaig seguir camins de vaques.

Cal entendre, per tant, que són camins força transitats?

N'hi ha que sí, com el camí dels Bons Homes, el GR-150, que és el circuit del Cadí, el de l'Olla de Núria i el camí de Núria a Ulldeter. Per poder dissenyar tota la ruta, vaig haver de fer moltes sortides d'exploració. I diria que aquest itinerari és inèdit.

A més de la ruta, ha volgut fer alguna altra aportació?

En la descripció de cada etapa hi ha la informació geogràfica i orogràfica necessària, assenyalo els límits territorials i, a nivell més subjectiu, ressenyo els encants del paisatge. A més a més, i com a valor afegit, al final de cadascuna de les etapes anoto històries i llegendes de la zona. Espero que el llibre pugui interessar no tan sols als qui fan senderisme.

I un cop al Canigó, per on puja?

Per la xemeneia, i es baixa fins a Cortalets. Quan vaig tenir muntada tota la ruta sobre el paper, va arribar el moment d'agafar els estris i veure-ho tot sobre el terreny. Era a l'inici de l'estiu del 2017, no podia perdre gaire el temps perquè el treball s'havia de presentar abans de final d'any. Era conscient que no disposava de prou temps per fer tota la ruta d'una tirada, per això entre juliol i agost vaig fer dues sortides de tres etapes cadascuna. Els compromisos personals em van fer endar-rerir una mica i no vaig poder anar a caminar la darrera etapa fins al mes de novembre.

Fred i neu...

Ja havia nevat al Canigó, i hi havia glaç. No vaig trobar ningú en tot el dia i vaig anar fent en solitari, superant les parts més delicades, com la xemeneia i algunes obagues glaçades. A causa d'això, em vaig relaxar i vaig caure mentre travessava un torrent de gel pur. I em vaig trencar el canell. Un contratemps... però la feina ja estava feta.

Té algun racó preferit.

Les Penyes Altes de Moixeró, per exemple, una serra secundària que havia fet de petit, amb molta personalitat. També el pic de l'Infern, sobre el circ de Carançà. Des de moltes carenes, hi ha unes grans vistes, sovint de vessants antagònics. Com al Cadí: el sud és més suau, i el nord més escarpat.

Algun altre projecte previst?

Estic fent una guia d'itineraris per Santpedor i des de Santpedor. Preparo una dotzena de rutes radials i, també, caminades cap a les comarques veïnes.