Fer de carboner era un dels oficis més durs que es podien fer al bosc. Els qui l'exercien s'hi passaven llargues temporades en solitari i se sentien els amos de l'indret. No endebades, el folklorista Joan Amades se'n va fer ressò en un conte que porta per títol El carboner a casa seva és un rei. La seva feina consistia a tallar boscos, sobretot alzinars i rouredes, i convertir la llenya en carbó. «La de carboner, com tantes altres feines del bosc, va anar desapareixent», explica Josep Cot, coautor juntament amb Antoni Gimeno del llibre Tornar al bosc.

Talment com en el món de pagès hi ha un interès per preservar la memòria dels oficis, els estris i els costums d'una època ja extinta, llibres com el de Gimeno i Cot contribueixen a fer que no s'oblidi una època en què al bosc hi havia molta gent treballant. «Ara, és un lloc on la gent va d'excursió, a passar-hi el cap de setmana, però hi va haver un temps en què la gent que vivia a prop del bosc el primer que feia al matí era anar-hi a recollir llenya per escalfar la cuina, les habitacions...», comenta Cot.

«La intenció és donar a conèixer un patrimoni que és nostre», afegeix: «Volem explicar les feines que es feien al bosc, com treballava la gent, com vivia... Tot això ja s'ha perdut». No obstant això, els autors encara han pogut recórrer al testimoni oral per deixar testimoni d'un món que a voltes «s'associa a gent pobra i de poc nivell. Però no hem d'oblidar que durant molts anys el bosc va ser una font de matèries primeres i de riquesa».

De fet, tal com comenta Josep Cot, «als anys 80 encara hi havia gent que anava a tallar boscos, i tallava plataners per a la fusta primera, i pins per a pals d'electricitat». Tot i que moltes de les feines del bosc van viure el seu moment àlgid a les primeres dècades del segle XX, «després de la guerra civil hi havia gent que hi anava per intentar guanyar-se la vida», ja fos amb l'escorça dels pins per a les fàbriques de pell o amb la gavella del sotabosc per als forns de calç. Exemples d'un temps que ja no tornarà.