22 de abril de 2019
22.04.2019

La proximitat és la porta d'accés al present

22.04.2019 | 00:08
Joan Manuel Tresserras

Avui tenim molta més informació a l'abast de la que havíem tingut mai abans. Per això ens servim de filtres i de procediments per garbellar tot aquest material i organitzar-lo; per no quedar desbordats i saturats. Simultàniament, ens hem anat acostumant a rebre una part creixent d'aquest oceà d'informació gratuïtament, encara que estigui deslligada de les nostres prioritats i respongui a unes pautes que ens resultin estranyes. La informació, quan no la paguem, es finança per tres procediments: per la via de la publicitat comercial, a càr-rec dels pressupostos públics –subvencions, publicitat institucional–, o bé pel patrocini de qui està interessat a fer-nos arribar determinades versions de la realitat i influir-nos. No hi ha pròpiament informació gratuïta. Sempre la paga algú. La bona i fiable sol ser més cara que la banal, és clar; però sempre paga algú. Com que la informació no es «desgasta» cada vegada que algú la rep, la veu, la llegeix o la «consumeix», el més barat i eficient –en termes estrictes de balanç entre el cost i l'impacte– és proporcionar la mateixa mena de materials a uns públics multitudinaris i indiferenciats. En aquests casos, una part fonamental de la remuneració de la informació no es fa amb diners sinó amb el nostre temps i la nostra atenció. El nostre temps i la nostra atenció són la mercaderia més cobejada en el camp de la comunicació perquè marquen i validen la rellevància dels missatges i les informacions posades en circulació.

D'ençà del canvi de segle s'han radicalitzat les tendències que subordinen el sistema de comunicació a l'econòmic i al polític. Tant el sistema econòmic com el polític conceben el sistema d'informació i comunicació de manera instrumental: com una palanca de domini. De fet, actualment, els sistemes de comunicació constitueixen el principal mecanisme que utilitza el poder econòmic per pressionar el poder polític. I per influir en els comportaments col·lectius. Un cas extrem és el de les xarxes socials, carregades de possibilitats però que, tanmateix, acaben servint perquè un nombre reduït d'empreses acumuli dades sobre els nostres hàbits, gustos i consums, a canvi de proporcionar-nos la il·lusió de viure en una mena de «realitat augmentada». Ja no només disposen de la nostra atenció sinó que acumulen informació sobre els nostres comportaments, inclosos els més privats; i els comercialitzen.

La deslocalització que més ens afecta ja no és la de la producció de béns i serveis sinó la de les nostres referències. És la deslocalització del propi punt de vista, substituït per altres punts de vista que acabem prenent com si els haguéssim generat conscientment nosaltres. En la globalització, diem sovint, la proximitat ha deixat de ser una qüestió principalment geogràfica per esdevenir una qüestió social. Efectivament, no és només una qüestió territorial, perquè les noves modalitats de connexió ens permeten vincular-nos a realitats molt distants. Però la vivència telemàtica d'una realitat qualsevol no és equivalent a la presencial. Ens podem estalviar els exemples. La consideració temporal de la proximitat és potser menys evident però tan decisiva com la territorial. El present el marca en cada moment la porció de la realitat sobre la qual podem intervenir immediatament. La resta és, de fet, passat. Perquè no hi podem intervenir, perquè queda fora del nostre abast. Des d'aquesta perspectiva, la informació de proximitat –disposar de mitjans que ens proporcionin una bona informació de proximitat– és la que ens qualifica per poder intervenir amb plena consciència i lliurement en la parcel·la de realitat que pot ser sensible a les nostres actuacions.

El desenvolupament de la intel·ligència artificial, amb l'increment exponencial de la capacitat de processament de dades sobre els nostres hàbits i les nostres decisions per part d'algoritmes sobre els quals no tenim cap mena d'incidència, no ha suposat per ara l'instrument d'apoderament ciutadà que havíem imaginat sinó més aviat al contrari: el risc que les grans quantitats de dades que s'acumulen sobre ciutadanes i ciutadans quedin al marge de qualsevol control públic. En molts àmbits, la batalla entre les nostres intel·ligències particulars i els robots processadors de les grans companyies es decantarà a favor dels poderosos perquè ells tenen el capital per finançar el desenvolupament de nou programari i de robots més potents que els dispositius i les simples extensions domèstiques de les nostres capacitats que ens regalem per Nadal. Amb una iniciativa pública subordinada, ha estat la indústria qui ha obtingut el control d'aquest factor clau de domini en l'època actual que és la intel·ligència artificial.

L'apoderament ciutadà en la nova època requereix refer els vincles amb la realitat més immediata o pròxima. Això no vol dir, en absolut, que ens desentenguem del que passa lluny. Vol dir només que la informació percebuda directament, la que fa referència a persones i llocs que coneixem o que sentim particularment pròxims, la que remet a experiències viscudes, constitueix un terreny en què la nostra flexibilitat a l'hora de convertir la informació en coneixement supera la de qualsevol robot. En el processament a escala Big Data guanyen els robots i els seus amos. En la vida quotidiana i la proximitat, en l'art de la comprensió flexible del món complex que ens envolta i que no solem reduir a dades, guanyem nosaltres. En la proximitat les dades solen resultar simples i les nostres percepcions directes contenen molta més informació, constitueixen experiència conscient, molt més valuosa per prendre decisions intel·ligents.

Aquest és un dels fonaments principals de la importància dels mitjans de proximitat. Dels convencionals i dels nous. No per la tecnologia utilitzada sinó pel punt de vista i la focalització: encara que hi ha factors decisius de caràcter global, llu-nyans, que ens condicionen la vida, la jerarquia de les nostres preocupacions i interessos ha d'incloure tot allò que és important per a la nostra modesta, local, quotidiana existència. Al capdavall, el present és el creuament de temps i espai en què podem participar, que podem protagonitzar. La resta, potser transmesa en directe des de l'altra punta del món, és passat. Encara que la nostra contemplació dels fets sigui «en viu» o «simultània», hi assistim com a simples espectadors. No hi podem actuar. Podem piular, aplaudir o xiular, queixar-nos... És la participació de l'espectador. Però contemplar la realitat no és exactament el mateix que viure-la.

Això fa la diferència quan parlem dels mitjans de proximitat, del seu sentit i de la seva importància. Les grans taules estadístiques, les mirades omnicomprensives, les pretensions totalitzadores que remenen quantitats ingents de dades són imprescindibles per saber en quin món ens movem, per no perdre la perspectiva dels contextos més generals. Però sovint ignoren el concret, la gent real i les seves –nostres– tribulacions desplegant-se en el seu medi immediat. El processament de les nostres dades pot ser efectiu per escanejar-nos les rutines, catalogar-nos en un ventall de perfils i caracteritzar-nos com a mercaderia. Però les persones som molt més que dades i anem aprenent a ser més capaces de valorar la importància dels mitjans i els recursos d'informació i de comunicació que estableixen amb nosaltres vincles perdurables de complicitat i compromís.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.