La primera notícia documentada que tenim del castell de Castellet és una butlla del papa Silvestre II al bisbe Sal·la d'Urgell, en la qual la màxima autoritat de l'Església catòlica concedia privilegi d'immunitat al prelat català i confirmava totes les seves possessions. Entre les quals, el Castellet, topònim que es referia al castell i el seu terme. L'editor i historiador Jordi Suades recull en el llibre El castell i santuari de Castellet el trajecte històric del conjunt patrimonial amb molta informació inèdita recollida en arxius. Avui, a les 19.30 h, en farà la presentació a l'auditori de l'Espai Ateneu de Sant Vicenç de Castellet.

«Dalt del turó no hi va haver mai un conjunt de població, però el topònim Castellet és l'origen del nom del poble», explica el santvicentí Suades, que publica el volum en el segell que dirigeix, Farell Editors. La història que explica es remunta abans de l'esmentat document vaticà: «El castell amb el terme -origen de part del terme actual- va néixer probablement a final del segle IX per consolidar la línia defensiva fronterera amb el món musulmà, del Llobregat-Cardener, i la seva repoblació».

El castell i el seu entorn és avui en dia objecte d'excavacions arqueològiques que ajuden a anar escrivint la seva biografia. També hi contribueixen poderosament les recerques que Suades ha realitzat, sobretot, en l'arxiu de la baronia de Castellet -que es troba a la Biblioteca de Catalunya- i a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. «El 1831, en el seu testament, Marià d'Alegre d'Aparici i d'Amat, baró de Castellet, el darrer de la nissaga, que no va tenir descendència, va llegar les propietats que tenia a Sant Vicenç de Castellet i a Manresa a l'Hospital de la Santa Creu, entre les quals la muntanya, i els seus béns».

Amb la reconquesta en marxa, la frontera es va anar allunyant de la Catalunya central i el castell va perdre la seva funció original. L'indret, però, «tenia un senyors jurisdiccionals i uns vassalls, els santvicentins, que fins a la meitat del segle XIX en pagaven els delmes, censos i feien juraments de fidelitat».

El castell va entrar en decadència i es va abandonar el segle XV, i les funcions d'administració i recaptació es van traslladar a un edifici nou, la Casa del Castellet o Castell Nou, que fins al 1938/1948 encara estava dempeus. Aquesta construcció «estava situada al costat de la plaça del terme, on hi havia l'església parroquial, el cementiri i la sagrera, on també hi havia la casa de regidors i batlle».

En el llibre, Suades dona testimoni d'episodis com la troballa d'una talla romànica de la Verge el 30 de gener del 1778 en una cisterna. I es fa ressò de la importància religiosa de l'ermita ubicada dins el recinte del castell, dedicada a Santa Maria, el primer document conegut de la qual data del 1205. «Després de l'abandonament que va tenir lloc entre els segles XV i XVII», apunta Suades, «al segle XVII, en època del barroc, va adquirir importància com a lloc de pelegrinatge, i es va construir la Casa de l'Ermità». Segons l'autor, «fins a la guerra civil, va ser un lloc on van anar molts manresans, era un dels tres o quatre santuaris més importants de la comarca. S'hi anava per demanar coses a la Verge, salut, pluja, bones collites...».