Aquesta nit no es repetirà mai», deia Josep Maria Oliva al final del concert que Els Sis d'Aquí van fer dijous al teatre Conservatori en el cicle El Club de la Cançó davant quatre-centes ànimes entusiasmades. Hi havia molta expectació per tornar a veure junts en un escenari Jordi Ribot, Pep Basiana, Montse Casserras, Nuri Cabanes, Xevi Oller i Xavier Mestres, una formació que entre el 1978 i el 1984 van fer quatre-cents concerts arreu de Catalunya, que van protagonitzar un fenomen musical sobretot al Bages i que trenta-cinc anys després van retornar a l'essència d'aquella època amb una gran festa curulla d'amics. Al vestíbul del teatre, una reproducció de la portada de l'únic casset que el grup va enregistrar, el 1982, titulat A cavall sense brida, donava la benvinguda als assistents.

El de dijous era un concert únic i irrepetible, i només començar Jordi Ribot va avisar que si hi havia algú que no els havia vist mai en directe «la gira comença i acaba avui». Però, com a contrapunt, la lletra de Lluny, que Ribot va escriure amb motiu d'aquest retrobament, diu que «res acaba avui». Qui sap si el de dijous era un adeu definitiu. «La realitat és que aquella època queda molt lluny però en el fons som els mateixos», reconeixia Ribot. El que és evident és que la il·lusió que es respirava tant a l'escenari com al pati de butaques va fer viatjar en el temps l'incondicional públic.

Lluís Pinyot, en el paper de mestre de cerimònies, va dibuixar una pinzellada sobre l'origen d'Els Sis d'Aquí, quan els components del grup eren uns adolescents i anaven al Mijac. «Jo era intendent de les colònies d'estiu, i ells, els nanos». Pinyot recordava que «sabíem tocar només dos acords a la guitarra i amb allò cantàvem totes les cançons. El Jordi i el Xevi se'ls van aprendre en una tarda i al vespre van fer una actuació. Per a mi aquest va ser el primer concert d'Els Sis d'Aquí». Feta la presentació, el grup va aparèixer a la platea per rebre la primera ovació del públic. A un costat de l'escenari, un bagul, metàfora visible dels millors records acumulats. També, un cartell del primer gran concert que el grup va fer el 18 d'abril del 1980 a la Sala Loiola de Manresa. La il·luminació va acolorir un recital que va començar amb Vela blanca, seguit d' El sol a muntanya. Ribot recordava que a ell li tocava fer les cançons d'amor i que «de vegades musicavem poemes». Però també tenien un «lletrista de capçalera», Ferran Ribot. D'ell és L'amor impossible, amb música de Jordi Ribot i que va sonar amb aires de blues. El toc de jazz li va posar Volare, amb els arranjaments de Xavier Mestres.

Però un dels moments més emotius de la vetllada va arribar amb Junts. Simulant un foc de camp, els sis components es van acostar a primera línia de l'escenari per cantar aquest tema tot recordant els anys que van passar plegats al Mijac, mentre al fons de l'escenari s'hi projectaven fotos d'aquella època. Una etapa que «ens va marcar, per bé», apuntava Ribot: «Vam créixer junts». Una etapa que quan es va acabar «va ser un xoc, una mica traumàtic. Arran d'allò vaig escriure aquesta cançó».

Tots els components van parlar i es van presentar durant el concert. Pep Basiana, que mai obria la boca als concerts, va confessar que «avui s'està complint un somni, o més que un somni, una utopia. No m'hauria imaginat mai tornar a ser dalt de l'escenari i amb aquests companys». També va aprofitar per deixar constància que «si les cançons sonen com sonen és perquè el Xavier Mestres les ha pentinat, els ha rentat la cara, les ha tornat a escriure en solfa i ha tingut molta paciència amb nosaltres». I tots van coincidir que si el retrobament era un regal, el concert era «la cirereta», matisava Xevi Oller. Perquè «el veritable regal ha estat tot el temps que hem passat assajant, recuperant l'amistat de la joventut i una mica d'aquella innocència».

A la recta final del concert arribaria Dir un adeu, un tema que, tal com explicava Oller, «el dia 6 de maig farà 35 anys que la vam fer per primer i últim cop». Va ser al concert de comiat del grup a la ja Sala Ciutat. Per cantar I començar a viure, tot el grup, a excepció de Xavier Mestres, que es va quedar al teclat, es va asseure a terra. Moment de comunió amb el públic a Els cocoters de Macuto, quan Mestres va baixar de l'escenari i va convidar el públic a ballar. Per als bisos es van reservar un dels hits del grup, La ginesta. Una nit especial que va acabar com va començar, amb retrobaments, i es va cloure amb abraçades, moltes abraçades a la sortida del teatre. Però qui sap si, com diu la cançó, «res acaba avui».