Explicava ahir el músic Albert Palomar (Manresa, 1979) que el seu nou treball, La llosa del cavall (Microcospi), que avui surt a la venda i que suposa el seu retorn a la primera fila després de cinc anys, ha tingut una gestació «peculiar». Primer va voler canviar la dinàmica no escrita que diu que cada dos anys «quant ets semiprofessional o professional» toca disc i gira, tal com havia fet amb els seus dos primers treballs en solitari, No estem sols (Senitart, 2012) i Cor de bou (Senitart, 2013). «Necessitava, després de vint anys fent discos, aturar-me». En segon lloc, aquest punt i seguit podia significar continuar fidel a un llenguatge o reinventar-se. I Palomar, després d'haver passat pel reggae, el rock i el folk acústic, tenia ganes «d'experimentar». Però com?

El punt d'inflexió de La llosa del cavall va ser una mena de «tarot musical», les cartes de les estratègies obliqües gestades pel productor Brian Eno amb l'artista visual Peter Schmidt i pensat per trencar bloquejos creatius. A Palomar li van servir de desllorigador per decidir que «no utilitzaria l'instrument amb el qual sempre he compost, la guitarra», que va canviar pel piano -«un instrument que no domino»- i els sintetitzadors quan les cançons van començar a tenir «cos».

Qui va ser l'ànima dels Plouen, que va engegar una aventura en solitari amb dos treballs «minimalistes» de guitarra i veu, ha confegit un disc amb noves cançons «de pop tranquil» que demanaven «èpica i requerien una banda al darrere». La que presentarà amb Palomar el nou treball el proper dimarts 30 d'abril (21 h) a la Sala Petita del Kursaal. Amb Lars Serra (Praga) al piano i sintetitzadors; Xavier Matamala (Plouen, Namina) a la bateria i Marc Torregrossa (Puput, Boogie Dreams) al baix. Ahir, Lars Serra acompanyava Palomar en la presentació d'un concert que reunirà a l'escenari vells coneguts per «defensar un disc» més «comercial», remarcava el pianista, en el qual han treballat i assajat fort però «sense pressió», en especial els darrers dos anys. Sense ni una guitarra. I avís per a navegants: en el concert on Palomar per primer cop únicament cantarà, es presentarà íntegrament el disc, sense temes dels treballs anteriors i amb versions «sorpresa».

A l'hora de compondre, Palomar ho fa «entenent que la música ja existeix»; és a dir, res del full en blanc sinó aprofitant els moments creatius per plasmar en cançons «les melodies que suren entre nosaltres». El subsconscient hi té molt a dir. Com amb el títol, La llosa del cavall. «El disc és com aquest pantà de Sant Llorenç. Durant cinc anys l'hem omplert i ara s'obren les comportes». En un disc on, com remarcava Lars Serra, «els sintetitzadors substitueixen les harmonies de les guitarres», Palomar ha donat prioritat en el so a «l'experimentació» però en les lletres el músic ha deixat de banda la introspecció més onírica i ha apostat per temàtiques «més terrenals, de relacions interpersonals». Però, segons Palomar, tot i el nou so, els mecenes que han escoltat el disc diuen que «manté el segell personal, que sona a Albert Palomar». I és veritat.