José Hernán Cifuentes va patir presó i tortures en el Xile de Pinochet i va actuar des de la clandestinitat a favor dels desfavorits, els represaliats i els drets humans. Però tot té un límit i el naixement de la seva filla, Rocío del Trigal, va fer-li pensar que la seva dona, Maria Cristina, i ell havien de marxar del país perquè, en qualsevol moment, els podien detenir i apartar de la petita. Des de fa 40 anys viu a Gal·les i no ha abandonat mai la lluita activa per denunciar el que va passar al país sud-americà a partir de l'11 de setembre del 1973. Avui parlarà de tot això i del llibre autobiogràfic Somnis revolucionaris a la sala d'actes del Casino en un acte organitzat per l'Associació Memòria i Història.

A Xile, la ferida encara no està tancada?

No, i tant que no. El diari El Mercurio era propietat d'Agustín Edwards, que tenia relacions amb el govern nord-americà de Richard Nixon, i durant la dictadura de Pinochet va mentir molt. Avui en dia, encara és el diari més respectat... quan veus això t'adones que no hi ha consciència social.

Deu ser molt frustrant per a gent com vostè que va patir tant.

Sense una informació lliure, no hi pot haver democràcia. A Xile si algú de dretes et sentia dir que allò que publicava el diari era mentida, t'acusaven de comunista, per tant, de promoure el desordre. I, en conseqüència, havies d'anar a la presó o morir.

No s'han jutjat els crims del feixisme?

Hi ha algunes condemnes, mínimes, i militars que estan en presons de luxe. Però encara hi ha molts crims no jutjats: a Xile hi ha dos mil desapareguts dels quals no se sap res. A molts dels presos, els llençaven al mar amb un pes lligat perquè no suressin, però fins i tot així algun va emergir i va arribar a la platja.

Però la gent sap el que va passar a Xile o hi ha desconeixement dels fets de la dictadura?

Gairebé tothom sap el que va passar, però és trist adonar-te que encara hi ha gent pobra que està convençuda que Pinochet va agafar el poder per fer coses bones per a Xile. I que, ja era hora, va atacar els comunistes. Hi ha molta ceguesa, gent que creia que si els comunistes manaven s'endurien els bebès de la gent a Rússia.

Li resulta dur, encara, explicar la seva experiència?

És dur perquè et preguntes com es pot arribar a acceptar que unes injustícies tan grans quedin impunes? És molt dolorós, però he escrit el llibre, i en parlo on m'ho demanen, per intentar ajudar a evitar que es repeteixi, on sigui, el que va passar a Xile.

El feixisme no desapareix.

El xilè es disfressa i confon la gent perquè aparenta que s'ocupa de la gent, com els de Vox, però no és així. Recordo, quan era jove, que sentíem parlar polítics represaliats al Brasil, i ens va impactar. Després ens va passar a nosaltres. Des d'abans del cop d'estat de Pinochet de l'11 de setembre del 1973, ja escrivia les meves impressions. El 2016 vaig decidir publicar el llibre Somnis revolucionaris en memòria de les persones, conegudes meves algunes, que van patir la repressió.

Diu que escriu des de fa molt?

Vaig començar els anys del govern d'Allende, del 1970 al 73. Anotava les meves impressions sobre la vida de la gent pobra, sobre la feina que molts joves anàvem a fer als seus pobles als estius per ajudar-los. Crèiem que era possible fer una societat socialista justa. Però la dictadura em va empresonar i torturar. Vaig estar incomunicat, i un dia vaig veure que tenia una agulla a l'abric i un paper i vaig escriure -tot i que només m'arribava un petit bri de llum a través d'un foradet de la por- la frase «La fe no s'empresona».

Esperança, malgrat tot.

Vostè no es pot imaginar quines emocions tan fortes vam viure el dia del cop d'estat. Vam veure el nostre president assassinat, l'estadi nacional es va convertir en un camp de concentració, molts xilens van desaparèixer... Malgrat tot, vaig aconseguir guardar els papers on anava apuntant el que veia, el que em passava... i encara els conservo. Textos originals de fa 45 anys! El llibre és la meva biografia, però també és la història d'una generació de joves que, al Xile dels anys 70, aspiraven a un món millor però no només des de la teoria, sinó també amb la pràctica, aportant coses a la gent més desafavorida.

Tot es va acabar de cop.

Explico el cas de la Colorina, una noia detinguda, torturada i assassinada per treballar ajudant els pobres. Per fer això s'era considerat comunista. Després del cop d'estat, Pinochet va demanar als rics que venguessin joies per recaptar fons per als pobres. Els pares de la Colorina eren gent benestant i van contribuir-hi... sense saber que, paral·lelament, la dictadura matava la seva filla.

Ha seguit el cas català?

Ho he seguit des de Gal·les, i ho he sentit per la gent que conec, i per tot el poble català. Em preocupa l'emergència del feixisme, és una amenaça per a la humanitat.