Ralph Fiennes va començar la seva carrera com a director a Coriolanus, adaptació d'un text de William Shakespeare que ja establia les seves virtuts i els seus defectes darrere la càmera: entre les primeres, un domini molt notable de la direcció d'intèrprets i una certa capacitat per esprémer les possibilitats narratives del pla cinematogràfic, mentre que entre els segons hi havia un academicisme pretensiós que perjudicava seriosament el ritme narratiu. El seu segon treball com a realitzador, The Invisible Woman, consolidava l'anàlisi, a partir de la història de l'amor secret de Charles Dickens que va marcar la seva vida i la seva obra.
La seva tercera pel·lícula torna a partir d'un personatge real, en aquest cas el llegendari ballarí rus Rudolf Nureyev, per reincidir en les mateixes constants: continua demostrant una notable sensibilitat expositiva en alguns passatges i els intèrprets estan tots fantàstics, però la narració està molt allargassada i la seva estructura en flaixbacs es revela com a innecessària i atropellada.
La pel·lícula El bailarín se situa a l'any 1961, quan Nureyev fa la seva primera gira fora de la Unió Soviètica i aterra a París amb la secreta intenció de desertar. Mentre es dedica a fer els contactes necessaris per quedar-se a viure a Occident, el film es dedica a repassar els moments més cabdals de la seva vida, aquells que l'han portat a prendre la decisió més dràstica de totes les que ha pres fins aleshores.
Fiennes bascula entre el drama íntim i el retrat històric, i potser el més sorprenent és que la dansa, justament el que contribueix més a entendre la personalitat de Rudolf Nureyev, està mostrada com un element excessivament secundari dins la trama. Tot i això, la producció és una aposta interessant en què Fiennes es reserva un dels papers més llaminers de la funció i també té notables aportacions de l'actor debutant Oleg Ivenko, Louis Hofmann, Sergei Polunin, Olivier Rabourdin i Adèle Exarchopoulos, la magnífica protagonista de la pel·lícula La vida de Adèle.
