07 de maig de 2019
07.05.2019
Regió7

«Aquest lema tan comercial que diu 'si vols pots' és una màquina de produir frustrats»

El Clam atorgarà avui a l'actor vilanoví Sergi López el Premi Honorífic a la seva trajectòria en un acte que se celebrarà a la Plana de l'Om

06.05.2019 | 23:52
Sergi López, fa un mes, en l'estrena de la manresana «7 raons per fugir»: «Quina aventura de pel·lícula!»

No és el primer cop que rep, a Manresa, un premi. El desaparegut Fecinema el va distingir, el 2011, amb el Plácido d'Honor i no s'estranyin si apareix a l'escenari amb una samarreta d'aquell certamen. Sergi López, un actor allunyat del divisme, manté una envejable capacitat de sorpresa

Sergi López (Vilanova, 1965) és, com diu un currículum que no buscava, l'actor català més internacional. Ell, que volia ser pallasso, que ha guanyat un Cesar, que ha participat en una norantena de títols, en una desena d'obres de teatre, que continua vivint a Vilanova, fent el cafè a La Carpeta Moderna... que encara se sorprèn de la seva sòlida carrera, que manté l'optimisme (excepte en el tema polític: «Hi ha feina i les solucions no són immediates»), rebrà avui el Premi Honorífic del Clam a la seva trajectòria. L'acte serà a les 8 del vespre a l'Espai Plana de l'Om de Manresa i s'hi projectarà Staff Only, de Neus Ballús.

Avui serà a Manresa per rebre un Premi Honorífic...

Sona a premi pòstum, oi?

Home, és per la trajectòria...

I ho agraeixo! Molt! Però espero que la meva trajectòria encara duri un temps (riu). De fet és que jo al·lucino.

Per?

Per tot. El cinema va aparèixer de manera casual a la meva vida, amb un director francès, sense cap expectativa... i al·lucino del temps que fa que estic en aquest món, rodant en llengües diferents, amb directors diferents...

Vol dir que no tenir expectatives l'ha ajudat?

No ho sé. Però precisament per això encara ho agraeixo més. És com un regal que et fan quan ni és el teu aniversari ni t'ho esperes. No sé com he tingut aquesta sort, com he fet aquest camí surrealista i excepcional. Però no tenir expectatives no és cap sistema ni cap mètode, ni cap estratègia, és a dir, no voler alguna cosa no vol dir que aquesta cosa arribi, però tampoc és cert aquest lema tan comercial que diu «si vols pots»; no, no és veritat; al contrari, és una màquina de produir frustrats.

Avui el premia un festival de cinema social. Definiria de necessari aquest tipus de cinema?

Sí. És necessari per posar l'accent en el que li passa a la gent. La indústria vol un rendiment econòmic, un cinema que no molesti a ningú. I l'entreteniment no té per què ser dolent. Però l'art és obligar-se a fer preguntes encara que no es trobi les respostes. L'art ha de qüestionar i és molt necessari per posar-nos davant del mirall, per reconèixer-nos o retratar-nos. Per preguntar-nos què hem de fer per canviar les coses.

És la seva funció?

Sí. Fa segles al voltant del foc s'explicaven històries. La ficció, siguin històries reals o no, serveix per imaginar, per transportar-nos a un altre lloc, per fer-nos adonar que hi ha altres punts de vista... és el que ens diferencia de les bèsties, la capacitat de l'ésser humà per mirar-se a ell mateix, per transcendir. Si perdem això ens convertim en purs consumidors.

Diuen que vostè s'atreveix a tot. Sense por?

Jo no m'atreveixo a refusar res perquè em sembli difícil o em faci por. És la meva feina, i si no vols pols no vagis a l'era. Els nervis, quan actues, t'ajuden a sostenir la mentida, a buscar la veritat del personatge encara que sembli una contradicció. Per exemple, a la pel·lícula que avui es projecta, Staff Only, de Neus Ballús, jo no faria mai el que fa el meu personatge, personalment em moriria de vergonya. Però els límits canvien quan actues.

Així, què el porta a voler interpretar un personatge?

El guió per a mi és el més determinant, i això ho he anat aprenent al llarg de la meva carrera. No té gaire sentit triar en funció del director o directora si el guió no aconsegueix interessar-me.

D'això se'n diu intuïció?

I sensació. La primera sensació que trec de la lectura. Jo soc poc lector i els guions són molt visuals. Si entro en l'escriptura i m'hi reconec, tiro endavant.

Doncs la té molt fina, la sensació, després de quasi trenta anys de carrera.

Això em recorda una cançó dels Manel que diu «i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí»...

...

(Riu) Irònicament! Però sí, tot costa. Em vaig haver d'atrevir a marxar de Vilanova, anar-me'n a estudiar a França, però vaig tenir la sort de treballar amb un director, Manuel Poirier, que em va posar a la palestra, i a partir de llavors van arribar altres pel·lícules i altres mirades. I això continua. No en tinc ni fava de cap on anirà però soc un privilegiat perquè treballo. És molt difícil viure d'aquesta professió. Tinc companys i compa-nyes que lluiten per sobreviure.

Aquí no és fàcil, tot i que vostè, per exemple, va estrenar ara fa un mes a Màlaga dues pel·lícules catalanes, la manresana 7 raons per fugir i Staff Only, de Neus Ballús.

Aquí? La situació és fatal! No hi ha ni estructura financera ni pública per poder tenir una cinematografia saludable. No tinc la impressió que hi hagi cap línia ideològica que defensi aquesta indústria com a sector estratègic. És el contrari del que passa a França. I no parlo de talent o d'idees, que aquí n'hi ha per donar i per vendre. En aquest país això del cinema és campi qui pugui, i si tens la sort d'aplegar-te al mercat... A veure, els artistes pel primer que lluiten és per intentar viure. Educació i sanitat al davant, però no oblidem la cultura, perquè si no reguem el jardinet de la imaginació estem condemnats a ser únicament consumidors.

Quin cinema consumeix? Fa uns anys explicava en aquest diari que no era gaire cinèfil...

Crec que he vist alguna pel·lícula més (riu). Però no soc cap cinèfil. En un rodatge, qualsevol en sap molt més que jo, de cinema. Els tres de Manresa, per exemple!

Doncs a veure, quina és l'última pel·lícula que ha anat a veure al cinema.

I que m'hagi agradat? Perquè Green Book no me la vaig creure.

Doncs una altra.

Dogman, de Matteo Garrone. Té paral·lelismes amb Lazzaro Felice [on López actua] d'Alice Rohrwacher, però al contrari que aquesta, que és un cant a l'amor, a l'esperança, Garrone ho fa amb una mirada catastròfica sobre la humanitat.

Ja que parla de credibilitat, aquest és l'elogi que es repeteix quan parlen de Sergi López.

És l'elogi dels elegits. Intentar que la gent sàpiga qui és l'actor fins que arriba el personatge. Defensar-lo i tot i saber que és mentida, creure-te'l i fer-lo creïble. Què puc dir? Gràcies.

Què veu si mira enrere?

Em diuen: Sergi, ets el mateix, no canviïs! Però jo miro quan vaig començar i em trobo diferent, veig una altra persona que continua tenint un fons semblant. Jo provava de ser un pallasso... i avui em donen un premi per la meva trajectòria. Si em morís demà ho faria amb un somriure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.