El festival de Canes s'ha guanyat una fama merescuda de reivindicar causes socials. Les dar-reres projeccions vistes a les pantalles de la Croisette posen èmfasi en diverses qüestions que afecten amb urgència la nostra realitat.

Dins de la secció oficial a competició hem pogut veure Les miserables, de Ladj Ly, un film molt ben narrat que exposa les contradiccions entre la policia i la nombrosa joventut sense esperança que omple les barriades de les grans ciutats franceses. Amb aquest contingut i amb aquest títol, farà falta molt poc perquè el film esdevingui un fenomen social a França. Les semblances de la proposta amb Amores Perros, d'Alejandro González Iñárritu, actual president del jurat al festival de Canes, també fan pensar que un premi contribuirà a l'èxit d'aquesta cinta que reclama obrir ferides i debats.

De més lluny, però igualment en la competició oficial, procedeix la brasilera Bacurau, de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles. L'expectiva era molt alta després de signar Aquarius, que va entusiasmar Canes fa pocs anys i de tornar amb la seva musa Sonia Braga. Però malgrat la seva combatent actitud per denunciar la corrupció política, el film esdevé una dilatada i avorrida espera fins a la seva conclusió, completament aigualida i sense substància.

Molt millor serà rebuda, dins de la secció «Una certa mirada», la russa Beanpole, de Kantemir Balagov, que ens submergeix en el Leningrad del 1946, on un parell de dones intenten sobreviure amb el poc que tenen, sobretot els seus cossos i la seva condició de mares potencials. El film l'hauria pogut signar Ingmar Bergman: per la seva precisió interpretativa, per la calculada potència de cada escena i diàleg, per l'existencialisme de la proposta... I, a més, suposa una vigorosa reivindicació de la condició femenina en temps de guerra. No seria estrany veure aquesta pel·lícula com la proposta russa als Oscars i també seria raonable que despertés la complicitat de la molt emotiva Nadine Labaki, l'específica presidenta del jurat en aquesta secció.