Si miren El dilema, Zodiac, Nightcrawler, Història d'un crim, Primera plana, Bona nit i bona sort, La dolce vita, Spotlight, Tots els homes del president i Ciutadà Kane i, a més, escolten School de Supertramp tindran tots els «ingredients» de la novel·la Vermell tinta (Parnass Ediciones) . No cal que les mirin totes en un dia, però han de saber que són títols, molts a ritme de thriller, que fan una autòpsia del món del periodisme a través de les grandeses i les baixeses de la professió, de la política, del poder, de la moral i de les relacions humanes.

Valors i misèries que l'escriptora manresana Gemma Camps, periodista d'aquest diari, ha reinterpretat en la seva obra. Així de clar ho va deixar el periodista, escriptor i cinèfil Joan Barbé. I no és poc per definir la segona novel·la de l'autora, que, dijous al vespre, la presentava al restaurant Canonge de Manresa en un acte que va començar de manera informal a peu de carrer i que va omplir l'interior del local de col·legues, companys, amics i família. Amb cava, com en les celebracions especials.

Joan Barbé i Gemma Camps van engegar asseguts en unes còmodes butaques per començar la presentació amb la projecció d'un breu muntatge fet per l'autora amb imatges d'aquests thrillers. Però no van durar gaire. Massa escarxofats, massa relaxats, van demanar dos tamborets. Era una acció premonitòria del que es parlaria en la presentació: ni el periodisme és còmode ni el poder acollidor. Com a Vermell tinta.

Barbé va definir la segona incursió en la ficció de l'autora, que signa com a G. C. Claramunt, com un «thriller social molt cinematogràfic» amb una trama on el periodisme d'investigació desvela les misèries i la «corrupció» humanes amb la sanitat en el punt de mira. La fórmula Barbé, senzilla però molt treballada, funciona: introduïa elements i personatges de la novel·la alhora que iniciava una conversa -personal, curiosa, professional- amb la periodista transmutada en protagonista: just a l'altra banda de la via. Camps va explicar que si havia estudiat periodisme era perquè «m'agradava escriure», i que, si pensava de manera vocacional, «la ficció» passava al davant. De la «professió més desagraïda del món», segons Barbé, a la definició del que és un bon periodista segons l'autora però en paraules de la Sandra, la protagonista periodista a la novel·la: «Un gra de pus al mig del cul». No gaire «acadèmica», a diferència de la de Carles Capdevila, per a qui un bon professional ha de tenir tants defensors com detractors, va riure Barbé, però directa com un tret a la cama.

Obsessió pel ritme

Amb una «trama molt ben construïda», amb molt de «ritme», Barbé va recomanar una segona lectura de Vermell tinta. «Com quan ens agrada una bona pel·lícula, perquè hi descobrim molts petits detalls» fins arribar a un final «que no decep». Camps mirava Barbé i somreia. Nerviosa pels afalacs. Li va explicar que la seva obsessió quan escriu és que el ritme «no decaigui, que enganxi». Encabir tots els referents cinematogràfics en la novel·la es diu «influències que has abocat al paper», li va dir Barbé. Camps va explicar que el «pòsit» acaba sortint, que ho fa de manera «natural» però sense «inspiració divina». Treballant. Perquè, va dir l'autora, «per a mi escriure és com per a un atleta córrer, que no pensa en posar un peu darrere l'altre, ho fa i ja està». Un esport que practica l'altra protagonista de la novel·la, la Raquel, que empeny la periodista a buscar la veritat, i metàfora, va dir l'autora, «de la necessitat que de vegades tenim de fugir de nosaltres mateixos». «Tu corres?», li va demanar Barbé. «L'únic que corre és el meu cunyat», va dir entre les rialles del públic.

Per la conversa va passar Walt Whitman i els versos d' Oh capità, el meu capità! (inclosos a El Club dels poetes morts), Supertramp (de qui Barbé es va declarar fidel seguidor) i que si li agrada a l'autora és per culpa «del meu germà, Joan», i Amy Winehouse; també les xarxes socials, escasses a la novel·la i d'ús «obligat» per a l'autora. I una crítica a un periodisme de tuits i sense rigor. «És el periodisme una feina plaent?», li va demanar Barbé. I s'ho va pensar: «Una vegada em van dir que era massa bona persona per ser periodista. Però jo crec que segurament s'ha de ser una mica cínica però bona persona. Que s'ha de mantenir l'idealisme, ser el contrapunt al poder però també saber que el dia dia, quan et toca parlar de forats al carrer, de romanticisme en té poc».

La conversa va vorejar la família, el món sanitari i la pregunta del milió: «La realitat supera la ficció? La història està inspirada en un fet real?». I les respostes: «La ficció la pots portar a l'extrem». I no: «Tot és imaginació»; el seu personatge preferit -atenció espòiler- s'acaba suïcidant; i les històries d'amor que expiren és perquè els dos amants «caminen a velocitats diferents». El moment d'inflexió, al final, va tenir com a protagonista la desapareguda mare de l'autora, a qui dedica el llibre «i tots els que pugui fer», va explicar aguantant les llàgrimes i amb l'escalfor de l'aplaudiment del públic. No era gratuït. La Raquel perd la mare en la novel·la tot i que aquesta estava escrita abans de la vivència personal de l'autora.

Barbé va acabar amb unes paraules de Conan Doyle: «Un cop descartat l'impossible el que queda deu ser la veritat». I la veritat, va assegurar, és que « Vermell tinta emociona». Si s'han llegit la novel·la, facin com Joan Barbé, una segona lectura. Si no, comencin pel principi.