Ahir el festival de Canes va presentar dos treballs de cineastes que ja han guanyat la Palma d'Or en el passat. El primer va ser Terrence Malick, que amb El árbol de la vida no només va endur-se el màxim guardó del certamen, sinó que va acabar de redefinir tota la seva carrera. Des de llavors Malick havia sumat un bon nombre de films carregats d'estrelles però febles artísticament, que li havien fet perdre la simpatia general del públic i la crítica, amb grans dificultats per ser distribuït als cines. Un cinema molt grandiloqüent, simple, gairebé sense història, en què Malick semblava anar cap a latituds més que religioses, dogmàtiques.

El nou film que presenta, Una vida oculta, no trenca amb aquest estil, però suma un component narratiu superior que el retorna als seus celebrats inicis, amb títols com Malas tierras. El relat d'un austríac que decideix renegar de la ideologia nazi enmig de la Segona Guerra Mundial no perd els defectes anteriors, però tampoc les moltes virtuts poètiques i atmosfèriques que el seu millor cinema ens ha aportat.

Els altres cineastes dels quals vam descobrir un nou treball ahir no només tenen una Palma d'Or, sinó dues, per Rosetta i El niño. Els germans Dardenne sempre s'emporten algun premi en el palmarés de Canes i el seu cinema s'ha convertit en un importantíssim model a imitar per part de les noves generacions de cineastes. Els directors belgues han volgut amb El jove Ahmed posar ara el seu accent sempre social en el xoc de civilitzacions, però aplicat a nivell pràctic en un jove i desvalgut adolescent.

L'Ahmed del títol és un noi radicalitzat per les interpretacions més extremes de l'islamisme i que davant de la falta de comprensió general decideix matar un dels professors de l'escola. Un argument del qual els Dardenne, uns autèntics artesans de l'emoció, aconsegueixen treure tot el suc possible. Malgrat els riscos d'un film així, l'humanisme redemptor dels directors d' El silencio de Lorna aconsegueix posar-se, com sempre, l'espectador a la butxaca.