Normalment els festivals reserven les millors dates per a les millors pel·lícules. Sembla de sentit comú. A efectes pràctics això fa pensar immediatament als espectadors d'un festival com Canes que les grans apostes dels programadors es troben al voltant del primer cap de setmana. Ja veurem si això es tradueix en el palmarès, però aquests darrers dies hem vist cintes realment excepcionals.

En la secció oficial, al marge del celebrat Palmodovar, hem pogut gaudir d' una proposta que és candidata immediata al premi a la millor direcció, la xinesa The wild goose lake, de Diao Yinan, film d'esperit noir, sobre revenges de bandes criminals, però amb una frescor emocional sorprenent i amb una imaginació en la posada en escena comparable a la de Quentin Tarantino. El director de Pulp Fiction era també entre el públic de la sala i va reflectir amb entusiasme i efusivitat la seva opinió sobre el film.

Com si fos «Black Mirror»

Dins la setmana de la crítica s'ha pogut veure la molt elogiada Vivarium, de Lorcan Finnegan, definida per l'organització del festival com un episodi de Black Mirror amb el pintor Magritte com a referent estètic.

Una proposta estranya i minimalista sobre una parella tancada en un malson en forma de ciutat residencial i que desperta una insospitada reflexió existencialista protagonitzada pel sempre inquiet Jesse Eisenberg.

L'anglès Robert Eggers s'ha convertit en un dels noms més esperats de la quinzena de realitzadors, sobretot després de la gran repercussió internacional de The witch. The lighthouse, el film que presenta enguany, canvia les bruixes per les sirenes, i mereix ser entre els millors dels vistos enguany al festival.

Com en el seu celebrat debut, aquesta nova proposta torna a ser un triomf en versemblança i nar-ració, un resultat a mig camí entre el fantàstic i l'hiperrealisme, estèticament abrumador, i amb un autèntic combat interpretatiu -sovint literal- entre Robert Pattinson i Willem Dafoe.