Durant les darreres hores hem vist dins de la secció «Una certa mirada» del festival de Canes dues propostes que han estat concebudes molt a prop nostre. I, curiosament, es tracta de dues de les cintes més complexes i formalment exigents de tota la programació. Albert Serra, nascut a Banyoles, signa amb Liberté el seu retorn al festival després d'haver-hi presentat gairebé totes les seves pel·lícules.

Enguany el director del certamen, Thierry Fremaux, li va oferir anar dins de la secció oficial, però Serra va preferir participar-hi des d'un lloc amb menys visibilitat per por del desgast que suposa lluitar a la primera fila de Canes. Una anècdota que explica moltes coses del film i de les expectatives de tots plegats. Liberté és un film difícil, i no només per les actituds no convencionals de Serra, sinó per l'allau de sexe explícit que inclou, quelcom que segur que va fer pensar en un benvingut escàndol als programadors... El sexe de la proposta busca la mateixa decadència que el de Pasolini i Sade, autèntics referents intel·lectuals i estètics de la proposta, que exposa un intent d'exportar el llibertinatge francès a Alemanya durant els temps de la Revolució. Serra ha fet el seu film més sòlid en l'àmbit textual i ha assolit un veritable triomf estètic, tot i que en cap cas sigui una concessió al gran públic. Ni de bon tros. Liberté és una exaltació emfatitzada de la decrepitud que fa pensar que tota la filmografia de Serra està dedicada a aquest concepte.

L'altre participant a Canes que tenim ben a prop és el barceloní d'origen gallec Oliver Laxe, un realitzador cultivat des de la Setmana de la Crítica i la Quinzena de Realitzadors, que enguany fa el salt cap amunt, en molts sentits. Amb fidelitat al seu cinema sostractiu i amarat a la natura, Laxe presenta amb Viendra le feu un treball a mig camí entre la ficció i el documental que persegueix un piròman enmig d'uns grans incendis. A diferència de les seves primeres propostes, Laxe suma un component emotiu insospitat en retratar l'entorn del protagonista.