Ahir, al festival de Canes es van poder veure dos films dirigits per realitzadors superlatius. Si féssim una enquesta entre la cinefilia internacional aquests dos noms tindrien un lloc gairebé segur en una llista curta dels millors del món.
El primer va ser el llegendari Quentin Tarantino, guanyador de la Palma d'Or amb Pulp Fiction. El director va presentar Once Upon a Time in Hollywood, gran producció protagonitzada per Leonardo Di Caprio, Brad Pitt, Margot Kidder i Al Pacino, entre d'altres. El repte no era fàcil: retratar Holly-wood durant l'assassinat de Sharon Tate a mans de la banda de Charles Manson.
El resultat és un film menys juganer de l'habitual, tant pel to com per la forma, i que resulta deutor de Malditos bastardos, per la seva voluntat d'alterar fets històrics per afavorir la narració. Sense renunciar a la seva personalitat, Tarantino ha madurat fins a oferir una tesi crítica sobre el cinema nord-americà, on es barreja el patetisme i el glamur i on cal buscar l'autèntic geni fora dels seus límits, com en el western europeu que suggereix el títol.
El segon gran realitzador d'ahir potser no és tan conegut com el primer, però després de Snowpiercer i The host no hi ha cap dubte de la seva condició de gran-grandíssim del setè art. El sud-coreà Bong Joon-ho ha portat fins a la Croisette Parasite, un film sobre una família d'aturats que es va apoderant progressivament de la casa d'una familia adinerada. Però res és el que sembla en aquesta magistral metàfora de la lluita de classes, molt en la línea de les propostes anteriors del director, el qual, per cert, milita en el partit progressista del seu país.
Parasite és una comèdia hilarant on resulten excel·lents tant el guió (amb una dramatúrgia digna d'un clàssic dels escenaris) com la direcció (d'una intel·ligencia inquietant) i els intèrprets (rostres habituals de la filmografia de Joon-ho). En definitiva, dos films que, a parer de la crítica internacional, sí que suposen la primera alternativa creïble a la imparable Palma d'Or d'Almodóvar.
