Ahir es van poder veure dos nous títols en competició al festival de Canes que tenen l'idioma francès com a punt en comú. Normalment els festivals protegeixen els films dels seus respectius països i això genera una certa desconfiança, per exemple, sobre les produccions italianes en el festival de Venècia o les espanyoles i Sant Sebastià. La premsa especialitzada s'apropa amb una certa precaució als films locals, tot i que ahir en concret Canes va presentar dues propostes en francès que destacarien allà on fos.
La primera és el nou film del canadenc Xavier Dolan, potser el realitzador jove més consolidat del món gràcies a una trajectòria meteòrica i brillant marcada per títols premiadíssims com Mommy i Lawrence anyways. El fet que l'any passat la majoria dels grans festivals rebutgessin el seu salt a Hollywood, The death and life of John F. Donovan, va posar en alarma la seva ascendent trajectòria, que ara amb l'estrena de Mathias & Maxime sembla reconduir-se.
La seva nova pel·lícula reprèn el seu estil emocionalment al límit, carregat de temes musicals, formalment esbojarrat i que redunda en temes sobre l'homosexualitat, les mares i la llibertat. Els Matthias i el Maxime del títol són dos joves que no s'atreveixen a declarar el seu amor recíproc; una trama senzilla, però honesta i molt efectiva de la qual Dolan aconsegueix treure'n tot el suc.
També s'hi va poder veure el nou treball d'un dels grans cineastes francesos en actiu, Arnaud Desplechin, conegut per títols tan amargants i enginyosos com Un cuento de Navidad i Reyes y reinas. Amb Roubaix, une lumiere es concentra en una història que alguns han vist influenciada pel Crim i càstig de Dostoiewski i en què un parell de lesbianes reben el pes de la llei després de l'assassinat d'una anciana. Tot i els molts convencionalismes que transiten en el film, Desplechin encerta en apostar la seva atenció en les dues actrius protagonistes, Léa Seydoux i Sara Forestier, que aconsegueixen elevar el resultat fins assolir l'exigent nivell de la secció oficial de Canes.
