Qui més qui menys coneix la història de Superman. Ja sabeu, allò de Krypton a punt d’explotar, els seus pares decidint que ha de garantir la pervivència de la seva espècie i l’envien en una nau que acaba aterrant al nostre planeta. Segons còmics i pel·lícules, el nen no arriba amb l’uniforme posat, sinó que és trobat per un veterà matrimoni de Kansas que l’educa com si fos seu. S’adonen que té habilitats especials, que és diferent, però ells el tracten com un humà més perquè aprengui a ser just i a sentir-se part de la Terra. Doncs bé, imaginem-nos aquest mateix plantejament, el de l’alienígena que arriba a la Terra en edat infantil i és acollit per una família que s’adona que té poders, però prefereix que no condicionin la seva relació, perquè està segura que és bo per definició. Però ara imaginem-nos que el gir no és que aquest nen ha d’acabar portant capa i salvant-nos de mil amenaces, sinó que decideix emprar-los com a força destructora i erigir-se en el nostre pitjor malson. D’exactament això va El hijo, film de terror que subverteix la clàssica gènesi de superheroi per convertir-se en un angoixant exercici de suspens que no està exempt d’uns enlluernadors efectes visuals.

Dirigida per David Yarovesky, que fins ara només havia estrenat la divertida però intranscendent The Hive, El hijo brilla per la seva subversió dels patrons d’un gènere, sí (té molta gràcia que hi cohabitin dues pel·lícules tan diferents com Superman i La Profecía, ambdues dirigides per Richard Donner), però sobretot per la seva manera d’anar al gra: és la típica trama que podia donar per a més de dues hores d’ostentació visual i giragonses narratives, però els seus responsables prefereixen reduir-la a menys de 90 minuts de diversió sense complexos. Que mirant-la fa la sensació que donava per a molt més? Sí, però s’agraeix que en tot moment sigui honesta, que aposti per ser més un slasher que no un film de ciència-ficció convencional i que tots els implicats se la prenguin com un homenatge als seus il·lustres referents. El repartiment de la pel·lícula és encapçalat per Jackson A. Dunn (el veritable protagonista de la funció), Elizabeth Banks, David Denman, Meredith Hagner, Matt Jones, Jennifer Holland, Steve Agee i Becky Wahlstrom.

No és descartable que, si funciona bé a les taquilles d’arreu del món, acabi convertint-se en una franquícia.