Amb les darreres projeccions del festival de Canes ha arribat l'inevitable moment de les especulacions sobre el palmarès. Aquesta tarda en la cerimònia de clausura es faran públics uns premis que molts consideren previsibles, com a mínim per al principal guardó. Fem un repàs de les principals candidates.

- Dolor y gloria, de Pedro Almodóvar. Seria una gran sorpresa que no guanyés. De fet, era la favorita fins i tot abans d'estrenar-se o de veure les seves contrincants. És el gran premi que li queda pendent, mai l'ha tingut tant a prop i a França és un autèntic ídol. D'altra banda, el president del jurat, Alejandro González Iñár-ritu, és un cineasta declaradament influït pel seu cine.

- Parasite, de Bong Joon Ho. La resta de guardons aniran repartits segurament amb una mica més de saludable imprevisibilitat. Per a qui signa aquestes línies, Parasite és l'únic film digne de ser considerat una obra mestra dins la secció oficial. Una magistral metàfora sobre la lluita de classes dirigida per un cineasta en el cim de la seva carrera.

- Les miserables, de Ladj Li. No només és un excel·lent film, sinó també un de completament necessari. Aquesta òpera prima és una emotiva epopeia dins una barriada marginal francesa i té multitud de semblances amb Amores perros, d'Iñarritu, que va descobrir el mexicà aquí a Canes.

- P ortrait de la jeune fille en feu, de Celine Schiamma. Abans de la projecció del film, el públic va dedicar 10 minuts d'ovació a la seva directora. I encara no havien vist el film. Només això, reflex de la brillant trajectòria de la directora, sumat a la incisiva i reivindicativa reflexió de la pel·lícula, fan pensar en una recompensa inevitable.

- The wild goose lake, de Diao Yinan. Potser l'esforç de direcció més superlatiu de tota la secció oficial. I destacar entre tants mestres del cinema no era fàcil. Aquest thriller xinès és d'una intensitat feridora i és dirigit amb un talent equivalent al de Quentin Tarantino.

Entre la resta de pel·lícules hi ha mil opcions de grans premis, com el mateix Tarantino o Malick, per molt que no siguin els seus millors films i ells ja tinguin una Palma d'Or. També hi ha nombroses opcions en l'àmbit interpretatiu, tot i que The traitor, de Marco Bellocchio, amb Pierfrancesco Favino, i Roubaix, une lumiere, d'Arnaud Desplechin, amb Léa Seydoux i Sara Forestier, han merescut destacats elogis per als seus intèrprets durant les darreres hores. Sigui com sigui, i sense entrar en les meravelloses cintes vistes en les seccions paral·leles, Canes ha tornat a demostrar ser l'epicentre del millor cinema internacional.