El palmarès recent del Festival de Canes de cinema ens ha deixat amb unes quantes conclusions que mereixen una certa reflexió.

L'any d'Almodóvar i Banderas. Per a sorpresa de tothom, el jurat presidit per Alejandro González Iñárritu va deixar Dolor y gloria i Pedro Almodóvar sense aquest premi que encara se li resisteix. Tot semblava fet a mida per gua-nyar, però el que passa dins un jurat és veritablement imprevisible. Sigui com sigui, ni això impedirà que sigui un any extraordinari per al manxec i que el seu actor principal -que interpreta el mateix cineasta- acabi rebent una consolidació en premis equivalent. Que a ningú li estranyi veure enguany Antonio Banderas lluitant per primer cop per l'Oscar.

E l cinema espanyol i la Palma d'Or. Cap film espanyol ha gua-nyat mai la Palma d'Or (si no tenim en compte la francesa Viridiana, de Luis Buñuel) i resulta més que significatiu. Quin és el problema? És la falta de més cineastes com Almodóvar (autors sòlids i competents)? És la falta de polítiques culturals que no tinguin el sector en la indigència? És la casualitat? Pensem-hi.

B ong Joon Ho, un cinema complert. La Palma d'Or a la més que extraordinària Parasite culmina el gran moment de forma d'aquest cineasta sud-coreà que marca el pols del cinema contemporani. El seu control de la forma cinematogràfica, sumat a una astuta manera de veure el gènere, sempre des del compromís, l'han convertit en un referent. Amb la Palma, s'erigeix en un gegant del setè art.

Canes com a aparador cinematogràfic. Hem viscut un any de reconciliació de l'autor amb el glamur, però on sempre la qualitat regnava en la programació. La secció oficial, a més, ha sumat una Quinzena dels realitzadors i una Setmana de la crítica completament espectaculars. Tot plegat retorna Canes de nou i sense cap mena de dubte a la consideració de festival de festivals.