Rosa Serra (Puig-reig, 1958) va decidir fa quatre anys que havia de reobrir les caixes plenes de documents que tenia a les golfes i intentar escriure la història de les colònies industrials de la conca del Llobregat. Un tema que ha tractat en diverses publicacions però mai amb la mirada global i exhaustiva amb què ho ha fet ara en una obra que marca una fita en el gènere. Escrit a quatre mans amb l'historiador Albert Balcells, i publicada per la Diputació de Barcelona, el llibre es presenta avui (18 h) a la seu de l'entitat provincial (Rambla de Catalunya, 126), a la capital catalana. Posteriorment, Serra també parlarà del treball en diferents poblacions de la Catalunya Central: de moment, hi ha confirmat el 19 de juny per fer-ho al Casino de Manresa.

Encara li quedava alguna cosa per dir de les colònies?

Sí, és clar! He descobert moltes coses que no sabia fent aquest llibre amb Albert Balcells. De fet, sense ell no hi hauria l'obra, jo sola no me n'hauria sortit.

Què ha descobert, doncs?

Un fet rellevant: aquella colla d'empresaris que van posar en marxa les colònies van ser els grans empresaris del país. Hi havia el Güell, però també ells. Van fundar Foment del Treball, el Cercle d'Economia, Esade... Tenien molt poder, i van saber diversificar els seus negocis.

Posar tots els ous al mateix cistell és arriscat i perillós.

Els Pons, per exemple, tenien una colònia agrícola a l'Ebre amb un barco i tot, una granja de conills, faisans, gallines i pollastres a les Corts, un galliner amb electricitat, i al canal d'Urgell criaven vaques i cavalls. Eren gent de molts diners: els Olano i ells vivien al paseig de Gràcia de Barcelona.

Poder econòmic... i polític?

Per suposat. Estaven implicats en les grans institucions del país. Pertanyien a la Lliga, després n'hi va haver que es van passar a la Unió Monàrquica Nacional, un partit anticatalà, durant la dictadura de Primo de Rivera. Molts també eren diputats a la Diputació durant l'època de Primo i, després, amb Franco. No van ser uns industrials menors.

El negoci de les colònies va durar un segle i mig. Quina va ser la clau?

Aquests empresaris tenien capacitat d'innovació, miraven a Europa, arriscaven en els negocis... Els Viladomiu van posar electricitat a la seva fàbrica abans que ningú altre ho fes fora de Barcelona. I eren gent amb molta vitalitat: Olano, comte de Fígols, va invertir en carbó, ferro, indústria naviliera, pesca... I estava estretament lligat a la monarquia.

Què més ha descobert?

Hem estudiat, amb sorpresa, els anys 20 i 30 del segle passat: hi va haver col·lectivitzacions, expropiacions, vagues... Moltes vagues. La industrialització no va ser pacífica.

No ho sospitava, almenys?

Sabíem que els anys 80 i 90 del segle XIX hi va haver, fins i tot, atemptats amb bombes. Sempre, però, havia pensat que el sistema havia anat funcionant i que la conflictivitat havia afluixat. Però no va ser així, sempre hi va haver reivindicacions.

Un món menys controlat del que semblava, el de les colònies.

Hi ha la imatge, errònia, de la colònia com un lloc aïllat. Però allà hi havia molta comunicació i molt moviment. De fet, els fabricants mai van pretendre construir habitatge per al 100% dels seus treballadors: només per al 40-50%, els més fidels. El sistema de les colònies rebutjava els rebels, que havien de marxar: els pisos eren per als bons treballadors. En aquest sentit, el llibre ens ha permès constatar un fet interessant: els serveis que les colònies prestaven als que hi vivien servien per fidelitzar i amansir. Moltes colònies estaven a tocar l'una de l'altra, es modernitzaven i calia buscar treballadors qualificats. Per aquest motiu, hi havia competència per atreure aquests operaris, persones amb càrrecs intermedis. Els serveis eren una moneda encoberta, l'habitatge era un reclam. I per a l'amo era més barat oferir tots aquests serveis que no pas apujar els sous.

Això no canvia.

Avui en dia, executius de grans multinacions reben prestacions en forma de cotxe, pis, escola per als nens... La majoria de les colònies funcionaven molt bé. Pons, Rosal, Soldevila, Sedó... van fer la línia ferroviària perquè sabien que amortitzarien la inversió. Ells van transformar aquest país, el van modernitzar, però els protagonists són les generacions de treballadors anònims que, amb el pas de les generacions, acumulaven paciència, esforç i estalvis. Així, les generacions següents assolirien un estatus benestant.

Què deu la Catalunya d'avui a aquesta època?

Li deu molt. Es perceb la seva petjada en el paisatge industrial, en el patrimoni urbà... Mirem edificis com la Buresa i Can Jorba a Manresa: aquelles famílies van impulsar el Passeig, un passeig que havia de ser un bulevard, amb cine, casino... També ens queda la fesomia menestral, les carreteres de Vic i de Cardona, a Manresa; les que passen per Puig-reig, Navàs, Cardona... Les cases per on circulava el tren, amb botiga a la planta baixa, balcons al davant i al darrere en el primer pis... Era un paisatge de pobles endreçats. Catalunya confiava en la modernitat, era un país que anava abandonant la ruralitat. I amb un cor-redor industrial molt potent: el del Llobregat.

La llista és llarga, doncs.

Hi haver una transformació de les mentalitats, es va urbanitzar el territori, les colònies van fer créixer els pobles, van millorar les infraestructures.

I tot es va esfondrar els anys 80, fa poc més de tres dècades.

Hi va haver un dol molt profund en tots aquests pobles i ciutats. Ni Manresa ni Berga han trobat una definició social i un lideratge en un altre sector. Tenir un teixit econòmic molt actiu i unes infraestructures madures és ser capital.

Què se n'ha fet del patrimoni?

N'hi ha que estan abandonades o semiabandonades, com Cal Riera, Cal Vidal, Can Jorba, unes quantes del Cardener... N'hi va haver 63. Abans volia salvar-les totes, ara ja no. Però hi ha casos d'èxit com l'Ametlla de Merola, perquè s'ha cuidat sempre: abans els amors, després les persones.