Xarli Diego (Terrassa, 1956) va començar a presentar a final del 1979 el programa musical Caspe Street, a Ràdio Barcelona, i va esdevenir un locutor de gran èxit. Va entrevistar grans artistes: Miguel Bosé, Mecano, Bonnie Tyler, Al Bano i Romina Power... Després vindria una etapa com a guionista amb Ahí te quiero ver, de Rosa Maria Sardà, i va assessorar el No passa res, de La Trinca. També és recordat per ser el presentador dels sortejos de Lotto 6/49 a TV3 i per presentar el Joc del segle. Però, anteriorment, es va fer com a professional a Olot, Vic i, sobretot, a Manresa. Ara ha escrit Gràcies per la música! Memòries d'un locutor d'èxit (Pagès Editors), en el qual recupera cançons dels 70 i 80 que el porten a revisitar anècdotes amb els artsites. Diego serà demà (19.30 h) a la llibreria Parcir de Manresa per presentar aquest llibre explicat en primera persona. L'acompanyarà Pilar Goñi, amb qui va treballar a Ràdio Manresa, i «hi haurà gran càrrega emotiva».
Què l'ha portat a escriure «Gràcies per la música!»?
Sempre he volgut fer aquest llibre. Era una assignatura pendent. Però havia d'estar tot molt consolidat per agafar perspectiva. És un llibre dels 16 als 27 anys. Sabia que el faria als voltants dels 60 i ara ja en tinc 63. Ja toca. Vaig decidir treure el temps d'on fos i fer memòria, i és un llibre del meu estil, simpàtic i divertit. Hi haurà la versió castellana, per a Espanya i Sud-amèrica. I després tinc ganes de fer un llibre d'humor.
Què va significar per a vostè el seu pas per Manresa
Vaig ser-hi entre els 19 i els 21 anys, i va ser el meu inici com a professional. Van ser dos anys superintensos. Fins llavors col·laborava amb la ràdio, feia entrevistes per Ràdio Olot i un programa els dissabtes a Vic. Però a Manresa em van agafar en plantilla. I la il·lusió que hi posava era tanta que, veure que la resposta de la gent era exactament la que m'hauria agradat, m'emocionava. Veure que el Bages escoltava Bages Music, veure que s'omplia el Congost amb el festival que vaig organitzar... Li vaig donar a Manresa el que mereixia i la gent m'ho va tornar. I em va permetre fer el salt a Ràdio Barcelona. Vaig poder jugar la Champions perquè abans havia jugat l'Europa League.
Quina va ser la clau de l'èxit del programa «Bages Music»?
La força de la ràdio, de la música, dels artistes, de les cançons... Va triomfar per les ganes que hi posava, per la meva passió, la meva professionalitat incipient... Perquè el meu màxim nivell va arribar a Barcelona. I perquè buscava sorprendre els oients, amb un personatge que es deia Dorita, que plantejava perguntes ingènues. A més, em passava el dia a Barcelona, fent gestions amb les multinacionals perquè portessin els artistes a Manresa, llavors que no hi havia autopistes.
I va portar Miguel Bosé per primer cop a Manresa.
El vaig portar a la ràdio i a una discoteca. Se'l disputaven l'Atangia i Peter's, i tenia un problema moral perquè m'estimava totes dues. Jo no ho tenia clar, però la meva germana Magda m'ha recordat que va venir amb Ana Garcia Obregón, que era la seva novieta. I presentava el senzill Ana. Tenim una anècdota fantàstica: la Magda no el va deixar entrar a la ràdio perquè no tenia invitació! I li vaig regalar un penjoll de plata d'unes sabatilles, que em va fer un joier manresà. Després el vaig entrevistar moltíssimes vegades!
Per Ràdio Manresa hi van passar Mocedades, l'excantant de Fórmula V Paco Pastor, Pablo Abraira... I, a més, va voltar per la comarca.
Com a presentador anava per tot el Bages: Sallent, Cardona, Sant Vicenç de Castellet... Presentava les festes majors o un xou meu que incloia un concurs i ballarins i que feia amb la col·laboració d'un grup de manresans que em feien costat. Un equip de gent amb qui he mantingut la relació: Josep Maria Alegre, Quim Lladó, la seva dona Carme, Elisabet Lladó, el Joan, que li dèiem Xino...
Diu que van ser dos anys «de no parar». També escrivia al diari, a Regió7.
Hi havia escrit entrevistes a Triana i Enrique y Ana, i tenia una columna costumista de la qual n'estic molt orgullós. Ja hi desmostrava cert sentit de l'humor i carregava contra tot: les monges, el polític de torn... Era col·laborador i tenia gran llibertat. Però vaig començar signant com a Carles Diego i vaig acabar fent-ho com a C. D., perquè al director de la ràdio no li agradava el que deia. Em va fer molta ràbia no poder signar.
