L'obra del dramaturg britànic J.B. Priestley Això ja ho he viscut és «una reflexió sobre la naturalesa del temps» que té la virtut de «llançar un missatge d'esperança», molt necessari «en els temps infames que estem vivint», segons assenyala el director Sergi Belbel, que ha decidit posar-la en escena. El muntatge s'estrenarà dimecres que ve, 12 de juny, al teatre de la Biblioteca de Catalunya produït per La Perla 29 i amb un repartiment format per Míriam Alamany, Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Carles Martínez, Lluís Soler i l'actor surienc Roc Esquius.

Això ja ho he viscut narra la història d'un grup de persones que viu en un hostal, la pau de les quals es veu pertorbada per l'arribada d'un científic alemany. «Tot el muntatge transmet una sensació de perillositat, però és optimista perquè deixa clar que, passi el que passi, sempre hi ha una sortida», indica el director.

«Estem en una època en la qual molts tenen la sensació d'estar ficats en una roda infernal de la qual no poden sortir, però hi ha altres maneres de mirar la nostra fatalitat i Priestley en proposa una que és magistral», afegeix.

L'autor britànic era admirador del filòsof Dunne i de les seves «interessants teories sobre la naturalesa del temps, que entenia com una espiral, més que com una roda, en la qual els individus tenen cert marge de maniobra que els permet passar d'un cercle a un altre». Aquesta capacitat d'incidir en el destí és la que imprimeix optimisme a l'obra de Priestley, un socialista utòpic que va viure en l'època d'entreguerres.

«La sensació que una amenaça de grans dimensions plana sobre nosaltres és present en l'obra, com ho estava a la societat pocs anys abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, però també és present la idea que qualsevol gran catàstrofe es pot evitar», aclareix Belbel. El director ha traduït aquesta sensació en un muntatge «íntim», en el qual «no es pot cór-rer» i que té una durada de dues hores i quart, dividides per un entreacte, encara que diu que «no es fa llarg».

En la posada en escena hi ha «una banda sonora, una il·luminació i un vestidor tractats amb molta cura», un treball que remet a «Hitchcock i Lynch, els mestres de la tensió».