És a través d'un contracte que sabem que Quintilà va vendre a Gonderic i a la seva esposa Ermessèn dues peces de terra que tenia per herència materna al comtat de Manresa, concretament al terme de Navarcles i a Montpeità, turó que avui en dia forma part de la població de Sant Fruitós de Bages. Un negoci entre particulars que no tindria més història si no fos perquè el document que ens ho explica data del 31 de març de l'any 940 i és la menció més antiga que tenim de Navarcles. O, com diu encara en el pergamí, i en llatí, Nauarculas.
Per descobrir detalls com l'aquí relatat ens podem submergir en el llibre Navarcles a l'època feudal (segles X-XII), editat pel Centre d'Estudis del Bages, que es presenta avui al vespre a La Creueta de la localitat bagenca. L'autor és Miquel Torras, fill d'Artés i veí de Navarcles des dels deu anys. Paleògraf de formació i professor a la Universitat Autònoma, l'autor és un erudit que recull en aquesta obra 116 documents d'entre 940 i 1232. El darrer és un text del papa Gregori IX que confirma la butlla de Benet VIII, qui el 1017 va expressar l'exempció del monestir de Sant Benet de Bages amb tots els seus béns i que prelats posteriors van refermar.
«Hauria pogut situar el límit en una data més tardana», explica Torras, «però el pas del 1200 al 1300 és el pas del romànic al gòtic, un moment de canvi social molt important: es va passar d'un món agrícola a un en què va agafar força el comerç, es van crear les ciutats i l'art i el tipus de lletra va canviar». Tots els documents reunits estan escrits en llatí, però «s'hi poden apreciar algunes paraules que denoten que els escrivans ja pensaven en un protocatalà».
El 1999, l'historiador Ramon Ordeig va publicar, en el quart volum de Catalunya Carolíngia. Els comtats d'Osona i Manresa, els documents del segle X que fan referència a Navarcles. Per la seva banda, els que pertanyen a l'onzena centúria els va aplegar el també historiador Joan Salvadó en la seva tesi doctoral sobre el monestir de Sant Benet de Bages. «Els del XII no s'havien editat mai», apunta Torras, que malgrat tot va tornar a mirar i traduir els 116 pergamins o les còpies posteriors que se'n van fer. «Hi ha originals que no es van conservar», afegeix: queden 35 documents originals, una xifra que puja fins a 80 si hi sumem els que tenim gràcies a còpies d'època medieval o del segle XVIII.Diplomatari i interpretació
El gruix dels documents procedeixen del fons de Sant Benet de Bages dipositat principalment a l'Arxiu de l'Abadia de Montserrat i a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, tot i que també hi ha alguns pergamins a l'Arxiu Comarcal del Bages i la Biblioteca Universitària de Barcelona. La llista dels 116 la completen documents localitzats a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, l'Arxiu de la Catedral d'Urgell i la Biblioteca de Catalunya.
El llibre té dues parts: el text és la interpretació que fa Torras de la informació proporcionada pels pergamins i, a més, s'hi inclou un CD amb el diplomatari dels 116 documents. «És una qüestió de transparència», indica Torras: «Jo puc dir una cosa o una altra, però el lector té el dret a discrepar i anar directament a la font per comprovar el que li calgui».
Al llarg de gairebé dues-centes pàgines, Torras analitza i interpreta la informació continguda als documents per parlar del paisatge, la població, la propietat de la terra, la parròquia de Santa Maria, els senyors feudals, les figures d'alguns laics destacats i la cultura de l'època. «He intentat comptar la població i em surt que a Navarcles hi vivien entre 350 i 400 persones en el període comprès entre els segles X i XII», afirma Torras.
Un castell desaparegut
No s'ha trobat cap resta arqueològica que documenti l'existència d'un castell a Navarcles, però Tor-ras exposa que «el Llobregat era terra de frontera i seria estrany que no n'hi hagués hagut». En tres dels documents hi ha referències escrites que certifiquen les sospites del paleògraf. En el que està datat el 28 de febrer del 1016, es pot veure com Nampió i la seva esposa, Sança, empenyoren a Sunifred dos alous que es troben al terme de Navarcles, al castell Aguilar, a causa d'un deute.
«Hauria d'haver estat ubicat en algun lloc de l'actual plaça d'Aguilar», explica: «És un lloc apte per a aquest tipus d'edificació perquè és alt, situat a la vora del poble però unit amb l'església per una caminet o carrer d'uns 300 metres». Torras afegeix que «aquest carrer, l'Ample, és sens dubte el més antic del poble».
El navarclí va transcriure a mà cada document, i després el va passar a l'ordinador per poder-lo imprimir i tornar-lo a revisar. Com a paleògraf, és conscient de la importància de no perdre la pràctica de l'escriptura manual. I com a estudiós, ha dotat el seu treball d'un rigor extrem: de cada document n'assenyala les obres prèvies a la seva en què ha aparegut.
La societat medieval tenia un caràcter profundament «androcèntric», i el paper de la dona era secundari, irrellevant fins i tot. Ara bé, el rastreig dut a terme per Tor-ras depara sorpreses agradables com un document del 21 d'agost del 1156 en què veiem com una dona anomenada Adelaida fa un seguit de donacions als seus fills «amb el pacte que de mi em sàpiguen senyora i poderosa en la meva vida». Realment, una mostra d'apoderament femení impròpia del seu temps.
«Mai pots dir que no trobaràs un nou document», admet Torras, «però tots els que coneixem dels segles X, XI i XII en què surt Navarcles els he recollit en aquest llibre». Un treball amb què l'autor vol contribuir a que els navarclins coneguin millor la seva història.
