En un imaginari museu de la pintura de Manresa hi hauria molts dels artistes que des d'ahir fins al darrer dia del mes de juny estan representats en una exposició que ofereix tres grans atractius: s'exhibeixen 37 obres de 30 dels pintors més destacats del darrer segle vinculats a la ciutat (tots ells ja traspassats); se celebra en un espai tan poc habitual del registre cultural de la capital bagenca però cada cop més utilitzat com és el convent de les caputxines; i l'han treballat i preparat la quarantena d'alumnes que fan l'assignatura d'història de l'art a 4t d'ESO a l'institut Cal Gravat, que enguany celebra el seu desè aniversari. La mostra Artistes i paisatges manresans es va inaugurar ahir a la tarda i no hi ha cap excusa per no passar-hi perquè és oberta cada dia i, fins i tot, és d'entrada gratuïta.

«Abans de començar el curs, jo veia la història de l'art com una assignatura normal», explica Marc Muñoz, de 16 anys: «Ara puc dir que se m'ha despertat l'interès per aprendre'n més». A l'Alexandra Bal sempre li ha agradat la història, però «no havia anat mai a cap exposició; ara, n'aniré a veure més quan pugui». Dimecres, mentre ajudaven Ovidi Cobacho, un dels docents que imparteixen la matèria juntament amb Sònia Fernández, a acabar de penjar els darrers quadres, els dos alumnes de 4t d'ESO van recordar que «tot això ho hem fet durant el tercer trimestre: des de Setmana Santa fins ara». De fet, la inauguració els agafa amb el curs acabat, els exàmens fets i pendents del viatge final.

En un moment en què Manresa té el seu Museu Comarcal tancat per unes obres sense data d'acabament, l'exposició de les caputxines pren un interès especial perquè ajunta en un mateix espai -quatre sales que havien estat les dependències de la Fundació Sociosanitària de Manresa fins que el bisbat va obligar l'ens a tocar el dos- pintors tan distants estilísticament i generacionalment com Josep Mestres Cabanes, Evarist Basiana, Joan Sallent, Estanislau Vilajosana, Àngel Millan i Antoni Ferrer. Noms, tots ells, indispensables per explicar la història de la pintura a la ciutat.

I darrere d'aquest esforç no hi ha cap centre cultural sinó la imaginació d'uns professors que, després de dos trimestres ensenyant la història i els estils de l'art, van creure adequat revelar als joves les interioritats d'una exposició. «Un dia vam anar al CaixaFòrum i vam veure les mostres de Toulouse-Lautrec i Velázquez», rememoren el Marc i l'Alexandra, fent un gest de complicitat a l'interlocutor que els recorda que eren dues mostres denses per assimilar-les ambdues una rere l'altra. «Un altre dia vam anar a Olius per veure l'església romànica i el cementiri modernista; a Solsona vam entrar al museu i la catedral, entre altres llocs, i al Miracle vam contemplar el retaule barroc», afegeixen els dos joves.

La maquinària del muntatge de l'exposició es va posar en marxa després de les vacances de Setmana Santa. Tal com explica Alexandra Bal, «vam fer grups de dues persones i vam començar a buscar informació dels pintors que ens estaven proposant -tots els quadres són de quatre col·leccionistes particulars- per escriure'n un esbós biogràfic i també per fer un comentari de cadascuna de les obres».

Hi va haver qui «en va tenir prou mirant a Internet o en uns llibres que ens van deixar els professors», recorda Bal, i qui «va haver de fer trucades, fins i tot a familiars dels artistes, per completar les dades que faltaven». I, fins i tot, «si trobàvem informacions discrepants, havíem de consensuar quina era la correcta». La documentació finalment recollida en fitxes també s'ha inclòs en els codis QR que acompanyaven les cartel·les explicatives de cadascun dels quadres, una feina realitzada per alumnes de tecnologia.

«Aleshores», continua Marc Muñoz, «ens va tocar anar a penjar cartells al carrer i a les botigues, sobretot de la zona del convent, desembalar els quadres, netejar els marcs, primer amb un drap humit i després amb un de sec, col·locar les obres a les sales, canviar-les quan vèiem que no quedaven bé, escombrar el local... I, finalment, hem preparat els guions de la inauguració».

Un projecte encomiable que ha servit per crear, ni que sigui temporalment, una de les pinacoteques més exuberants que s'han vist a Manresa en els darrers temps. Tal com explica Ovidi Cobacho, «Manresa té una tradició artística importnat, especialment prolífica al segle XX, però massa sovint a l'ombra dels grans esdeveniments d'avantguarda i d'altres manifestacions comercials que obeeixen a les modes de torn».

El conjunt mostra una diversitat estilítica, tècnica i temàtica, amb autors manresans i d'altres forans que van visitar la ciutat. Alfred Figueras, Tomàs Boix, Oleguer Junyent, Planas Doria, Joan Vila Puig, Evarist Basiana ... i així fins a 30 en una exposició que no passa desapercebuda.