Per als que pertanyem a l'espècie en perill d'extinció dels anomenats cinèfils i no ens limitem a acumular imatges percudint en una ment tumefacta, hi ha escenes en determinades pel·lícules que ens han meravellat i que han restat presents a la nostra memòria. No es tracta d'escenes que ens impressionin per motius personals, sinó d'instants captivadors per la seva bellesa, el seu enginy creatiu, per l'encert dins l'estructura d'un film o pel que representen iconogràficament parlant. Són els moments de cine als quals dedicaré una sèrie de comentaris, que espero us desvetllin l'interès per aquesta màgia a les fosques que ha estat llum per a molts de nosaltres, des dels temps de Méliès fins als de David Lynch.
El primer dels moments que voldria glossar pertany a Centaures del desert ( The Searchers), un extraordinari western que John Ford va estrenar l'any 1956, interpretat per John Wayne, Jeffrey Hunter i Vera Miles. Podríem resumir l'argument així mateix: quan Ethan Edwards, antic oficial confederat que no ha acceptat la Unió i ha menat una vida marginal -fins i tot com a mercenari de l'emperador Maximilià a Mèxic-, decideix tornar a casa i es troba que la família del seu germà ha estat assassinada pels indis. Llavors surt a la recerca de la seva neboda Debbie en poder del cap guerrer comanxe Scar. L'aventura dura cinc anys i l'acompanya el seu nebot Martin Pawley, sempre amatent a vigilar la fúria racista del seu amargat oncle.
Amb L'home que va matar Liberty Valance, potser els dos millors westerns del director, que precisament es definia com «Em dic John Ford i faig westerns». Magistral el Duke en el paper d'un home turmentat per la desfeta de la Confederació i lluitador implacable contra els indis, que pot recuperar els lligams familiars després d'una llarga odissea, però que s'exclou de la llar en una definitiva acceptació del seu destí en solitari.
El film comença obrint la porta del ranxo cap a la immensitat de la plana per emmarcar la família Edwards, que veu el retorn d'Ethan després de tres anys d'absència, i acaba tancant-se sobre la imatge del mateix Ethan, que s'allunya a peu, havent-se apartat definitivament de l'escalf de la seva gent.
Aquest és el moment precís que m'agradaria destacar. John Wayne, abans de girar-se d'esquena i tot mirant cap a l'interior de la casa que ja mai l'acollirà, fa el gest d'agafar-se el colze dret amb la mà esquerra. És un gest que solia fer el finat Harry Carey, gran amic de Ford i una de les figures dels westerns primitius, quan feia de Cheyenne Harry en 28 films rodats del 1917 fins al 1919 per a la Universal. La seva dona, Olive Carey, és la que fa de Mrs. Jorgensen, i el seu fill Harry Carey jr. apareix com a Brad, el dissortat promès de la Lucy. Després, Harry Carey jr. sortirà, sempre en papers secundaris -llevat de Tres padrins i Wagonmaster-, en altres films de Ford.
El veterà Harry Carey, fumador empedreït, havia mort el setembre de l'any 1947 a conseqüència d'un càncer de pulmó. Ell i Ford eren amics entranyables, encara que, si bevien massa, es barallaven com dos mariners a terra. Quan Carey s'estava morint, Ford li estrenyia la mà, desconsolat, fins que no va poder aguantar més i va començar a plorar sense remei. Aquell mateix any, Ford va dedicar a la memòria del seu amic el film Tres padrins, una nova versió, aquest cop en technicolor, de dues cintes que havien rodat junts en l'època silent.
