Dins d'una sala, els riscos estan controlats. Però fer teatre de text a l'aire lliure té un punt masoquista que els intèrprets de la companyia Parking Shakespeare van anar assumint amb esportivitat a mesura que, estiu rere estiu, alçaven una comèdia del dramaturg anglès i aplegaven centenars d'espectadors al parc de l'Estació del Nord de Barcelona. En l'inici de l'aventura hi ha una manresà, Pep Garcia-Pascual, que repassa la primera dècada de vida d'un projecte que es reedita aquest juliol i, el darrer dia del mes, posarà la rúbrica al Festival Grec.

Per què va posar en marxa Parking Shakespeare?

El 15 d'agost del 2008 vaig estrenar al Versus una obra de teatre, La tanca, que tractava sobre la immigració, el maltractament, el poder de l'economia... La dirigia Josep Pere Peyrò, i va acabar obtenint alguns premis, però aquell estiu va venir poca gent a veure'ns. Un dia, un espectador ens va comentar que la gent, en aquesta època de l'any, vol estar a l'aire lliure fent una cerveseta, i no tancada en una sala.

Se li va encendre la llumeta?

El 2001, mentre estudiava a Dublín, vaig debutar com a actor amb un muntatge de La comèdia dels errors, de la companyia Public Shakespeare, que es va fer en un parc. I set anys després, davant del comentari, vaig recordar aquella experiència i vaig pensar: i per què no faig una cosa semblant de cara a l'any vinent?

I es va llançar a la piscina.

A més a més, vaig pensar que el títol havia de ser L'amansiment de la fúria, que feia vint-i-cinc anys que no es representava a Catalu-nya perquè és una de les peces més masclistes de Shakespeare, políticament incorrecte.

Això no el va frenar?

Es tractava de fer servir l'obra per posar-nos davant d'un mirall, per confrontar-la amb la nostra època i enviar un missatge: així no s'amanseix una fera, és a dir, una dona. Parlem del segle XVII.

Com s'ho va fer per 'enredar' més gent en el projecte?

Vaig anar triant actors a partir de les complicitats amb gent que ja coneixia. Vaig veure que amb Ester Cort tenia la Caterina, amb Ricard Sadurní vaig trobar el Petruchio... i vaig anar demanant-ho a altra gent, inclosos els manresans Carles Gilabert i Mireia Cirera. Jo era el director, però necessitava algú de qui fiar-me per fer d'ajudant i la Mireia era perfecta.

Ja tenia títol i companyia. I el lloc? Com el va triar?

Per casualitat! És l'única vegada a la vida que agrairé alguna cosa a la Renfe... Un dia vaig arribar a l'estació d'Arc de Triomf i, com que feien obres, em vaig equivocar i, en comptes de sortir en direcció a la Ciutadella, que era el lloc que volia veure, vaig sortir pel carrer Nàpols. Vaig entrar al parc de l'Estació del Nord convençut que era a la Ciutadella! I, de sobte, vaig anar a parar a l'Espiral dels Til·lers. Era perfecte, amb la seva grada i tot! Ja no calia buscar més. Però no ho vaig fer tot jo, de mica en mica es va anar creant un equip, i recordo persones com Maria Jesús Isart, una altra manresana, que ens va ajudar en el vestuari. També vam demanar subvencions, tot i que no ens en van donar cap...

Eren uns desconeguts...

Quan els explicàvem que teníem un projecte a l'aire lliure i amb onze actors deien 'on aneu a parar!'. Però vam conèixer molta gent i, l'any següent, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el Conca, ens va concedir un ajut.

Recorda el dia de l'estrena?

I tant! A pocs metres del parc hi ha el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya... i aquell 23 de juliol del 2009 començava el cas Palau! Deu anys després, el Millet encara no ha entrat a la presó, però nosaltres continuem fent teatre.

Curiosa coincidència.

Pensem que, el 2009, ja havia esclatat la crisi. I crear Parking Shakespeare era una manera de donar-nos feina a nosaltres mateixos. A més, és clar, de contribuir que la cultura arribés a tothom, perquè l'assistència a les funcions és lliure i, al final, posem el barret al mig perquè, qui vulgui i pugui, faci l'aportació que cregui que ha de fer. Però sempre advertim que no volem que ningú deixi de venir perquè no pot pagar.

Van tenir públic en l'estrena?

Un centenar i mig de persones. Tenint en compte que havíem començat amb una sabata i una espardenya, ens va semblar molt bé. L'endemà ja teníem crítiques i comentaris, feia pocs anys que s'havia creat Facebook i Twitter... Va funcionar molt bé el boca-orella. I en les dues funcions del primer any vam tenir 2.000 espectadors.

Com va reaccionar el sector teatral?

Ens deien que estàvem bojos, hi havia recels sobre la possibilitat que l'invent pogués funcionar... Però, a mesura que ens venien a veure, l'opinió canviava.

Creu que, sense la crisi, hauria estat més difícil engegar Parking Shakespeare?

Tard o d'hora hauria passat. La crisi va provocar que fóssim conscients que la cultura és una necessitat, un dret, i no un luxe.

Actuant a l'aire lliure, els deu haver passat de tot.

A l'inici, recordo que ens havíem d'anar a canviar a la botiga d'un amic que hi ha allà a la vora. De coses en passen sempre, tant assajant com actuant... Un dia ens va entrar un gos a la part de l'escenari, en plena funció. I, en una altra ocasió, va arribar fins al centre un paio que va escopir a un actor i se'n va anar.