«El Vladi va dir mig de broma que podríem muntar un festival... i ara ja fa 25 anys»

25 anys: les deu haver vist de tots colors.

Un dia teníem programat un concert de piano a quatre mans amb dos intèrprets francesos. Un d'ells va venir el dia anterior i a l'altre l'esperàvem el mateix dijous, però la nit abans va haver d'anar a urgències perquè el seu fill s'havia posat malalt. L'endemà va agafar el cotxe per arribar a temps, però ja vèiem que faria tard.

La imagino neguitosa....

Ens anava trucant cada quart d'hora per dir-nos on era. Però el concert havia de començar i l'altre pianista va decidir que s'hi posaria ell sol. I així ho vam fer.

Va arribar a temps?

Estava histèrica! No hi havia navegadors com ara, i jo li anava indicant el camí per telèfon per arribar a Sant Iscle, que no és fàcil. Va arribar, es va canviar dins del cotxe i va pujar directament a l'escenari.

Al límit! Vint-i-cinc anys donen per a moltes anècdotes. Com va començar la història del festival de música clàssica?

El 14 d'agost del 1993, el pianista rus Vladislav Bronevetzky i jo vam fer un concert a l'església de Sant Fruitós: crèiem que no vindria ningú i es va omplir. Això ens va animar i l'any següent vam celebrar dos concerts al juliol, amb el mateix èxit. Quan érem al camerino, després de la segona actuació, el dia 28, i en què també va ser el clarinetista Albert Gumí, el Vladi va dir, mig de broma, que podríem muntar un festival. Ho vam comentar a l'alcalde Ignasi Sala i vam decidir fer quatre concerts, sempre en dijous, a partir del 1995.

Què hi feia un pianista rus a Sant Fruitós de Bages

Tot això ve d'uns anys abans. A principis dels 90, vaig fer molts concerts per a Joventuts Musicals de Barcelona, i va sortir la possibilitat d'anar a actuar, el setembre del 1991, a un festival de joves intèrprets a la vora de Moscou. Hi havíem d'anar la pianista manresana Viviana Salisi i jo.

Un gran oportunitat.

Però, a l'agost, hi va haver un intent de cop d'estat a la Unió Soviètica... Recordo la imatge de Borís Ieltsin enfilat en un tanc. Vam pensar que se'ns escapava l'oportunitat... però el projecte va tirar endavant. I, a més, em va sortir la possibilitat de fer un concert a l'ambaixada espanyola de Moscou. Em van dir, això sí, que el pianista havia de ser rus, i jo vaig pensar que segur que seria bo. El concert va tenir lloc uns mesos després, el febrer o el març del 92. Així ens vam conèixer amb el Vladi.

I d'aquí va sortir el concert del 1993. Era el primer cop que actuava a Sant Fruitós?

La veritat és que sí. El Vladi va venir cap en una època en què hi havia pocs russos a Catalunya, i es va posar a fer concerts, classes magistrals... Un dia, el meu pare, en Joan, em va dir que proposaria al regidor de Cultura, que aleshores era l'Enric Rafart, que muntés un concert amb nosaltres. I així va començar tot.

La idea del festival va tenir acceptació?

La resposta del públic va ser molt bona, l'església de seguida va fer petita. Els sis o set primers anys del festival se'n va fer càrrec l'Ajuntament i nosaltres fèiem l'assessorament artístic. Al cap d'uns anys, ens vam traslladar al monestir de Sant Benet de Bages: vam fer concerts al claustre i a l'església, que aleshores estava en ruïnes. Tenia el seu encant, i hi posàvem fins i tot catifa vermella.

Avui no passaria cap mesura de seguretat.

Ben cert! Era un altre temps. Recordo que tots fèiem tots els papers de l'auca perquè hi havia molta feina a fer. També vam estar algun any al Teatre Casal Cultural, però hi feia molta calor i l'aforament era limitat.

Urgia un canvi?

Sí, però vam estar a punt de llançar la tovallola perquè hi va haver un canvi polític i algú de qui prefereixo no dir el nom -i no era l'alcalde nou- ens va començar a posar pals a les rodes. Per sort, va sortir un grup de persones del públic que no volien que la idea morís i van venir-nos a veure. D'aquella trobada en va sortir una entitat, l'Associació Memorial Eduard Casajoana, sense ànim de lucre, que va passar a ser la responsable del festival.

Qui va ser Eduard Casajoana?

Jo no el vaig conèixer mai, però l'Ignasi Sala ens va suggerir que li poséssim el seu nom. En Casajoana va ser el primer alcalde en democràcia de Sant Fruitós i, a més, era un home molt vinculat al món de la música com a mestre, director de corals... Ens va semblar que si havia estat una persona emblemàtica i rellevant, doncs era bona idea donar-li el nom.

I arriba el trasllat a Sant Iscle.

És el lloc on hem estat més anys. La veritat és que l'espai tenia un encant màgic, i el festival s'hi va consolidar. L'únic problema era que, si plovia, no teníem alternativa propera: però vam tenir sort perquè només ens va passar un cop. I com que era un concert sense piano, vam poder fer un trasllat ràpid al Casal Cultural, que va quedar ple a rebentar.

El gran salt va ser tornar al monestir, aleshores ja reconvertit en Món Sant Benet?

A Sant Iscle sempre hi hem tingut les portes obertes, també després de la mort d'en Jaume Vilanova. Però es volia convertir l'era en un altre tipus de servei i el festival anava in crescendo quant a públic, artistes i empreses patrocinadores. Havíem de fer el pas i la Fundació Catalunya-La Pedrera es va mostrar molt receptiva.

Van témer en algun moment que el públic no els acompanyés en aquest canvi?

Hi havia l'expectativa de saber com respondria la gent, però va anar molt bé i ens hi continua anant. Pensàvem claríssimament que hi anàvem a guanyar. Sant Benet és un espai de referència de la Catalunya Central: un lloc deliciós, molt complet i amb molts serveis, i et permet tenir sempre un pla B per si plou.

De fet, el primer any van fer concerts en diferents espais de Món Sant Benet.

Vam provar-ho, però la gent a l'estiu vol estar a l'exterior, i per això vam decidir que calia fer tots els concerts als jardins. Hi ha alguna formació que perd qualitat acústica, en aquest indret, però tenim bons tècnics de so que, quan cal, fan un suport en el tema de l'amplificació.

Ara ja costa d'imaginar un concert fora dels jardins.

Recordo que, el primer any, quan vaig veure com s'il·luminaven l'escenari i les heures del darrere amb els colors del programa de mà, em va semblar tot plegat que era molt màgic.

El festival compleix 25 anys. Veient la resposta de la gent, manté aquell sentiment de sorpresa i astorament dels inicis?

Fa un quart de segle, hi havia la novetat. Ara sabem que tenim un públic fidel i les preocupacions no són per si vindran espectadors sinó per si ens faltaran cadires.

En la darrera dècada, han batallat amb la crisi. Van patir per la continuïtat del festival?

Hi va haver empreses que van retallar la seva aportació o es van retirar perquè no podien continuar el patrocini, això és cert. Però per sort ho vam poder compensar, entre d'altres, amb el suport de l'Ajuntament. Sempre vam tenir clar que preferíem fer menys concerts, però de qualitat, que no pas mantenir els quatre abaixant el llistó. La qualitat no es pot sacrificar.

No va ser necessari.

Amb imaginació i la complicitat dels artistes ens en vam sortir. La crisi va tocar en tots els nivells i tothom va rebaixar caixet.

Ha hagut de tornar molts favors per compensar aquestes complicitats d'artistes que, en no pocs casos, deuen ser coneguts seus?

No, no. Una cosa és aprofitar-se del fet que els caixets van baixar i una altra demanar-los un esforç. Això, els artistes ho entenen.

Ha notat que aprecien la feina que fan per muntar un festival de qualitat en un lloc com la Catalunya Central i en una època on els focus se centren a Barcelona i la Costa Brava?

Sí, perquè nosaltres no els podem oferir tot el seu caixet però els tractem amb afecte, els mimem i els dones unes prestacions, diguem-ne més humanes, que en altres llocs potser no tenen. Els artistes entenen l'esforç que fem. Però hi ha una cosa que ha de quedar clara: mai pretenem vulnerar la dignitat de ningú. Allà on no podem arribar, no hi arribem.

Els ha passat?

Per exemple, amb l'Ainhoa Arteta. Fins que no ens vam poder apropar al que ens demanava, no la vam portar. En cap cas vaig pretendre que, per la coneixença que jo hi pugui tenir, algú vingui, per exemple, pel 40 % del que cobra habitualment. En un 70 % o 80 % ja ens hi podem trobar i parlar. Jo també soc artista i entenc que hi ha una línia que no es pot passar.

Arteta només és un dels grans noms que han actuat al festival. Se sent satisfeta de la nòmina d'artistes d'aquests 25 anys?

Molt contenta. Vam tenir un mite com Teresa Berganza, una estrella de la dimensió d'Annick Massis, artistes de la talla d'Aragall, Pons, Bros, Òdena, Savall, els Claret, The Scholars... El festival és patrimoni de Sant Fruitós. I crec que ocupa un buit en l'oferta de música clàssica a la comarca.

No seria la disciplina amb més oferta, certament.

I això que, d'aquí, han sortit artistes com Núria Rial i Xavier Sabata, que estan fent unes carreres meteòriques, Viviana Salisi, Francisco Poyato, Gabriel Coll... i gent com Carles Cases i Manel Camp, que després van derivar cap al jazz però la seva formació és clàssica. Hi ha molta gent bona a la Catalunya Central.

L'altre problema és que, quan venen, no tenen auditoris amb bona acústica?

Recordo que, fa un temps, em van demanar un concert a benefici de les obres de la Seu i vam mirar si es podia fer allà, però era impossible. Em vaig decantar pel Conservatori, que és millor en aquest sentit que el Kursaal. Hi ha moltes ciutats que voldrien un teatre a la italiana com el Conservatori, i el tenim mig deixat.

Vostè té una sòlida trajectòria musical com a mezzosoprano. Li compensa la feinada que implica muntar el festival?

A vegades hi penso... Fa 25 anys que ens hi vam posar, és mitja vida! I des d'aleshores, hem tingut tots els juliols hipotecats. El festival s'ha fet molt gran. Però hem aguantat i hem arribat al 25è aniversari. Ara toca gaudir-ne i després ja es veurà. La sort que té el festival és que el munta un equip molt ferm, amb gent com Carme Prat, Pep Creus, Joan Maria Segura... Hi un equip al darrere.