Tres figures de la talla de Plácido Domingo, Luciano Pavarotti i Josep Carreras van estrenar el 7 de juliol del 1990 un format concertístic coronat per l'èxit des del primer moment: la gala dels tres tenors. Avui a la nit, en la segona cita del Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages, es podrà escoltar una versió catalana d'aquest gènere amb els cantants Carlos Cosías, Marc Sala i Albert Deprius, i el pianista Ricardo Estrada.

Com se'ls va acudir apuntar-se a la fórmula dels tres tenors?

El format m'agrada molt. Des d'alguns sectors de la musicologia i la crítica el model s'ha criticat, però la veritat és que, contràriament al que es pugui pensar, aquest tipus de concert és molt generós amb l'artista, però també arriscat. En una òpera, un solista acostuma a tenir dues o a vegades tres àries. En canvi, en la gala van encadenant àries, trios... una rere l'altra. I totes amb un agut final: en una òpera hi ha deu notes altes, aquí n'hi pot haver setanta.

Tothom recorda encara Pavarotti, Domingo i Carreras...

És un format molt potent i, per al públic, espectacular perquè et permet escoltar les grans àries. Però hi ha cantants que no ho volen fer perquè és cansat, arriscat, et porta al límit. Ara bé, unir tres veus potents és explosiu.

Porten gaire temps junts fent concerts?

Això va començar quan em van trucar per acompanyar una gala de tenor, amb el piano. Vaig adonar-me que la idea era molt bona, i a l'estiu resulta fresca, el públic s'ho passa bé. Hi ha qui diu que és un concert patxanguer, però si ho fas bé és molt potent. Jo he fet gales amb grans cantants, i amb els tres que anirem a Sant Fruitós hi he treballat sovint, també en òperes: són tres tenors d'una gran generositat i que s'apunten a un bombardeig, si cal!

Alguna cosa deu tenir la fórmula si encara perviu després de gairebé trenta anys.

Hi ha hagut adaptacions de tota mena, com els 8 tenors o els 100 tenors que es van inventar a Austràlia, i derivacions a Itàlia com Il Divo. Tot això va començar arran d'una entrevista on Pavarotti deia que li agradaria cantar alguna vegada amb els seus amics. Pràcticament no hi ha òperes per a dos tenors. I d'aquesta manera tant espontània va néixer un format que omplia estadis.

Pavarotti, Carreras i Domingo eren grans estrelles...

Sí, però l'italià sempre deia que el gran tenor era Jaume Aragall. Sigui com sigui, ells tres s'ho passaven bé i van tenir molt èxit.

I va servir per popularitzar la música lírica?

Va ajudar a apropar aquesta música a persones que potser no havien entrat mai en un teatre a veure òpera. I pel nostre gremi això és molt positiu. La crítica dirà que és una fórmula còmoda, fàcil de fer... Tot al contrari! Els tres tenors interpreten quinze cançons amb final a dalt i amb un registre més heroic. Fixa't si és complicat de fer per a un cantant, que sovint em toca fer la feina de convèncer-lo perquè afronti el repte.

Són molt grans èxits de l'òpera, la sarsuela, la cançó italiana... d'una sola tacada, oi?

Es tracta que el tenor estigui còmode, és clar, però no fem cançonetes de Toldrà; que són molt boniques, no dic que no. Els que arrisquen són els tenors, i del que es tracta és que l'ordre de les cançons sigui acurat perquè sinó s'hi poden deixar la veu.

El concert comença amb la coneguda «O sole mio» i acaba amb l'ària «Nessun dorma», de l'òpera «Turandot» de Puccini. També hi ha sarsuela: encara té tirada aquest gènere?

És un gènere que agrada molt a la gent. I també hi incloem peces del teatre líric català. La veritat és que ens fa molta il·lusió venir a Sant Benet a fer aquest concert.