Prendre part en una gala de tenors és un exercici d'alta exigència, com va explicar el pianista Ricardo Estrada en una entrevista que va publicar aquest diari. Però si a més a més ho fas amb una faringitis, el repte es complica enormement. La segona cita del Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages va patir dijous les conseqüències de l'afecció que va atacar Albert Deprius i va fer viure als espectadors una vetllada tan plaent en alguns aspectes com accidentada.

«He d'agrair als companys l'esforç que estan fent per arribar on jo no arribo», va manifestar Deprius des de l'escenari poc després de començar la segona part d'un recital que replicava la famosa fórmula dels tres tenors popularitzada per Carreras, Domingo i Pavarotti l'any 1990. El cantant de Pineda de Mar es va trobar malament el mateix dijous al matí, però va declarar la seva voluntat de prendre part al concert, tot i que ho va fer minvat de facultats. «Hi ha notes que no puc cantar», va reconèixer.

Per aquest motiu, i després d'a-nimar el públic ja de bon començament amb la napolitana O sole mio, va quedar fora de programa l'ària È la solita storia, de l'òpera L'Arlesiana de Francesco Cilea, prevista en segon lloc. El mateix va succeir amb La fleur que tu m'avais jetée, de la Carmen de Bizet, un dels puntals del repertori de la segona part d'una vetllada que va tenir una esplèndida assistència de 535 espectadors.

En el marc del 25è aniversari, la gala dels tenors era una oportunitat per escoltar tres cantants catalans que el musicòleg Oriol Pérez va reivindicar en el parlament previ al concert. I la primera part va discórrer amb una certa normalitat, tot i la notable deficiència esmentada. En clau anecdòtica, no hi van faltar els raucs de les granotes d'una bassa propera, motiu perquè els cantants fessin broma des de l'escenari lloant l'afinació de la veu dels animals. Tres peces de sarsuela i la coneguda Granada, de Lara, força aplaudida, van donar pas a l'entreacte.

La segona part va discórrer majoritàriament amb els tres tenors sobre la fusta situada al davant de la façana porxada de la residència de Sant Benet de Bages. Després que els presents aplaudissin amb escreix la interpretació que Carlos Cosías va fer de la cançó catalana Rosó, de Josep Ribas, l'esforç esmerçat fins al moment va passar factura a Marc Sala, a qui se li va trencar la veu interpretant l'emotiva ària Una furtiva lagrima, de L'elisir d'amore de Donizetti. En benefici del tenor, és just reconèixer que la peça és tant commovedora com complicada, i les circumstàncies ambientals no hi van ajudar gens ni mica.

Els sons napolitans van tornar a aixecar els ànims dels congregats als jardins monàstics amb la interpretació de Funiculì, funiculà. El repertori anunciat es va cloure amb un dels grans hits de la història de l'òpera, l'ària Nessun dorma, del Turandot de Puccini. Una interpretació que va emergir molt mesurada, conscients com eren els tenors de l'estat al qual arribaven al final del concert.

Després d'uns « bravos!» còmplices i aplaudiments respectuosos, un bis amb l'evocació dels Pirineus de la sarsuela Cançó d'amor i de guerra va posar el for-rellat a una nit, si més no, singular. Dijous vinent, Mireia Pintó, Vladislav Bronevetzky i l'actriu Clara Segura oferiran un recital de dones compositores en una vetllada amb un clar component reivindicatiu.