12 de juliol de 2019
12.07.2019

«Hem de recollir les cançons del Pirineu transmeses de forma oral»

11.07.2019 | 23:40

El dissabte 12 d'octubre, en el carrer del Balç de la capital bagenca, Arnau Obiols (la Seu d'Urgell, 1985) presentarà el seu tercer disc, Tost, on mostra la combinació de tradició i contemporaneïtat que ha creat a partir del cançoner pirinenc que encara perviu. Un treball elaborat a partir de les melodies que durant moltes generacions s'han transmès de forma oral a les comarques meridionals del país. Obiols en va interpretar ahir dues peces – Cant de batre i La dida– per ensenyar les virtuts del nou àlbum a la premsa, a l'exterior del Centre de l'Aigua, al parc de Can Font de Manresa.


D'on surt «Tost»?

Fa anys que remeno en la música tradicional i, d'altra banda, en el món del jazz i la improvisació. I sento que tots dos àmbits es van unint i d'aquí n'ha sortit el meu tercer disc, que en aquesta ocasió signo jo sol. El cos principal del treball que hi presento és la tradició del Pirineu català, passada pel sedàs del meu vessant més contemporani.

Quin vincle té amb aquesta música i, fins i tot, amb el món de la vida a muntanya?

El meu padrí era pastor, i tota la família ve del món de la pagesia. Tost és un poble ja desaparegut que hi havia a la vall de Tost, a la meva comarca, l'Alt Urgell. Va ser un nucli important, però també el primer a quedar deshabitat. Encara queda una persona que hi va viure, en Quim, que ja té més de 80 anys i s'està a la Seu. La seva casa va ser la primera que va quedar enrunada.

Un món que desapareix i ja no tornarà mai més...

El meu padrí era fill de Castellar de Tost: quan feia de tractant en bestiar, els seus companys li deien el Tost. El disc és un homenatge, però no en clau sentimental: el que he volgut fer és estirar el fil i dur-lo a la meva manera de fer música i, també, d'entendre el món. Tost és un toc d'atenció al despoblament.

Quins són tots aquests estris i instruments que ha fet servir?

He fet servir una gravació en casset d'un acordionista, el shruti box –un instrument semblant a un harmònium de mà, que et dona molts harmònics–, el flabiol, l'esquella, la veu, la pandereta, el repic dels esclops i el so que surt de fregar l'arqueta amb un trosset de porexpan. Jo principalment he fet bateria –vaig estudiar aquest instrument i també jazz a l'Escola Superior de Música de Catalu-nya– , i avui he portat un set reduït, ja que també faig servir la bateria, instruments de percussió, instruments petits i les gravacions de camp que porto a terme.

Fa una feina similar a la que porta a terme des de fa molts anys Artur Blasco?

Ens coneixem, amb l'Artur. Per a les generacions posteriors és una font molt important de matèria primera. A més d'anar pels pobles a recollir material, el publica i el divulga. Jo també recullo cançons que encara hi ha gent que les coneix, però per una qüestió personal: vull aprendre de la font directa. I això s'ha de fer ara o ja no hi serem a temps perquè qui coneix aquestes cançons és la gent gran. Ells les han conservades de forma oral.

Té la sensació que, amb el treball que fa, rema contracorrent?

Aquí a Catalunya hi ha un cert interès a remoure les músiques tradicionals, potser perquè hi ha hagut un trencament amb l'oralitat. Però el que es fa molt és la bar-reja, agafar una cançó de Catalu-nya, una altra d'algun país mediterrani, una del nord d'Europa... i així es manifesta l'interès per la música folk. Però és una manera de fer amb la qual no m'hi sento representat.

Què el representa?

La tradició com una qüestió comunitària. En el meu treball musical hi ha un punt de sentiment, de proximitat, de pertinença a la família. Tot això no ho trobo en altres projectes i, per tant, no m'hi veig representat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.