13 de juliol de 2019
13.07.2019
Regió7

Manhattan

12.07.2019 | 23:37
Manhattan

Comencem amb un vibrant homenatge a New York, als compassos de la Rhapsody in Blue, de Georges Gershwin. És una declaració d'amor a una ciutat que ara també ha esdevingut una declaració d'amor per a uns temps en què existia el Cine Studio prop del Lincoln Center amb la seva programació de clàssics; quan no havia tancat l'Elaine's Restaurant de la Segona Avinguda i hi podies trobar Norman Mailer al costat de Michael Caine i de Luciano Pavarotti; quan els magatzems Bloomingdale's eren el paradís dels big spenders; la llibreria Rizzoli encara era a la Cinquena Avinguda i restaves bocabadat al seu luxós interior; el red borscht era més deliciós al Russian Tea Room, i les passejades per Sutton Place, al llarg de l'East River, esperonaven per xerrar sobre temes divins i humans.

Després d'una primera etapa basada en els recursos còmics de la paròdia, l'Oscar obtingut i no recollit a la cerimònia de lliurament per Annie Hall –sembla que es va estimar més tocar el clarinet al Michael's Pub de l'East 55th Street–, va permetre Woody Allen homenatjar el seu admirat Ingmar Bergman a Interiors i després ser absolutament personal en el tractament de la comèdia romàntica. Manhattan ens deixa moments inoblidables, com el pla ja icònic d'Allen i Keaton asseguts al banc enfront del pont de Queensboro, l'inici de festeig de la mateixa parella quan es refugien al Hayden Planetarium enmig de llamps i trons, i l'entra-nyable delicadesa del diàleg final amb Mariel Hemingway a la porta de la residència d'estudiants. La qüestió sentimental s'obre a quatre fronts: el matrimoni fallit –Meryl Streep–, l'estabilitat trencada entre Michael Murphy i Ann Byrne, les afinitats electives –Diane Keaton– i la tendresa natural –Mariel Hemingway. D'altra banda, la decisió del personatge d'Isaac d'abandonar els acudits en programes de la televisió per provar d'escriure una novel·la és una mica el que li va passar a Woody Allen, que feia guions per a la Colgate Happy Hour, fins que Jack Rollins i Charles Joffe el van captar per al cinema.

En una escena prèvia al desenllaç, Allen, estès en un sofà al seu apartament, repassa totes aquelles coses per a les quals hom mereix viure. Llista complerta: Groucho Marx, el beisbolista Willie Mays, el segon moviment de la Simfonia Júpiter de Mozart, el Potato Head Blues de Louis Armstrong, les pel·licules sueques, l' Educació Sentimental de Flaubert, Marlon Brando, Frank Sinatra, les pomes i peres pintades de Cézanne, el marisc del restaurant d'en Sam Wo i... Qualsevol podria pensar que ens vol aclaparar amb la seva cultura o que es vol definir tan sols com un intel·lectual, com quan fa acudits sobre Freud, Strindberg o Kafka.

El cas és que, com a coronament d'aquesta reflexió, acaba declarant que una de les coses que més el meravella al món és l'expressió dolça del rostre de la Tracy –Mariel Hemingway–, i tot seguit es llança al carrer, no troba taxi i es posa a córrer fins a la residència de la noieta per pregar-li que no se'n vagi a Londres i el deixi sol.

Amb la seva admiració per Bergman i Fellini, el gust pels diàlegs llargs, enginyosos, en els quals moltes vegades el sentit de l'humor amaga la melangia, com ho feia també el francès Eric Rohmer, Woody Allen és l'expressió desvergonyida de la cultura urbanita, la d'aquella gent de mitjana edat i més que anem al teatre, que veiem pel·lícules dels anys 50 i 60, que llegim Paul Auster i Murakami, que recordem que hi va haver un Miles Davis a la trompeta i un Charlie Parker al saxo. Persones que considerem que el silenci és una etapa a superar i que els amics i els amors s'amaneixen amb la paraula.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.