Sempre he imaginat el comissari Salvo Montalbano amb les faccions d'Andrea Camilleri, com també havia fet amb les de Kurt Wallander i Henning Mankell. Dos tipus, Camilleri i Mankell, als antípodes de la novel·la negra però compartint Premi Pepe Carvalho i podi: un en el noir mediterrani i l'altre en el nòrdic. Un desmuntant la màfia quotidiana a Sicília, a l'inventada Vigàta, i l'altre ensenyant les esquerdes d'una Suècia poc modèlica a la real Ystad. Un amb la ironia brillant de la Mediterrània, l'altre amb la sufocant responsabilitat escandinava. Mankell moria el 2015 als 67 anys i Camilleri, ahir, a Roma, als 93. Mankell ja havia signat la decadència del seu inspector de policia anys abans de la seva pròpia mort i Camilleri va escriure el final del comissari Montalbano quan tenia 80 anys per publicar després del seu adéu. Que és ara.

Si amb Mankell se n'anava el mestre que havia fet de mirall a la societat escandinava contemporània, amb la mort de Camilleri se'n va 'il capo' de la novel·la negra mediterrània més clàssica, la que retrata vicis atàvics de la societat que millor coneix i amb la qual manté una relació d'amor-odi. Amb una visió absolutament política de la realitat -comunista sense haver de demanar perdó-, l'escriptor va debutar amb Salvo Montalbano quan ja tenia quasi edat de jubilar-se, als 64 anys, una característica que compartia amb el grec Petros Márkaris, a qui deixa orfe al Mediterrani amb Kostas Kharitos. Amb 35 milions de llibres venuts, al prolífic i sorneguer Camilleri sempre li agraïrem que construís un univers sense moure's dels colors, els sabors i el lèxic d'una illa i que el dotés d'una galeria de personatges com Mimì Augello, Fazio, Catarella... i l'eterna Lívia. I que amb ells ens fessim un tip de riure ben negre.

El darrer cop que l'empedreït fumador Camilleri (que pispava millor que ningú arguments dels diaris) va viatjar a Barcelona va ser el 2014 quan la BCNegra va lliurar-li el Premi Pepe Carvalho. Era l'assignatura pendent del festival: atorgar el guardó a l'escriptor que va homenatjar Vázquez Montalbán amb un comissari esquerp i millor persona que tenia molt clar que amb el menjar no s'hi juga i que la injustícia té un preu. El podi torna a quedar orfe.