Al final dels anys 50 i principi dels 60, assistim a un esgotament de les fórmules del cinema de l'Oest, que es resol recorrent a l'espectacle del superwestern, com Els set magnífics, de John Sturges; Grans horitzons, de William Wyler; Cimarron, d'Anthony Mann, o El Álamo, de John Wayne. Està passant la millor època dels grans directors del gènere, com són Delmer Daves, Anthony Mann, Bud Boetticher, Raoul Walsh, John Sturges, Howard Hawks i el gran mestre John Ford.
Llavors, justament l'any 1962, apareix l'anomenat western crepuscular, caracteritzat per una mirada nostàlgica, l'elegia per un passat mític i per la conversió de l'heroi en una figura marcada fatalment pel pas del temps. Tres pel·lícules en són la mostra: Los valientes andan solos -no hi ha títol en llengua catalana-, de David Miller; L'home que va matar Liberty Valance, de John Ford, i Duel a les terres altes, de Sam Peckinpah.
Aquesta Duel a les terres altes narra la història de dos vells aventurers, Steve Judd (Joel McCrea) i Gil Westrum (Randolph Scott), que accepten l'encàrrec de traslladar l'or d'una mina de les munta-nyes fins a un petit banc familiar del poble d'Horritos. Pel camí acullen també una noia que fuig del seu pare per anar a casar-se amb un miner. La coriàcia dignitat de Judd s'enfronta a l'ambició residual de Westrum, quan aquest proposa deixar-se de contemplacions i repartir-se ells mateixos l'or que traginen. D'altra banda, després d'haver rescatat la núvia de les urpes dels salvatges germans Hammond, s'han d'enfrontar a ells en l'accidentat camí de tornada.
El film és un homenatge a dues de les grans figures del western. Joel McCrea tenia llavors 56 anys i, des ue va rodar Les aventures de Buffalo Bill l'any 1944, s'havia dedicat només a l'Oest. D'altra banda, Randolph Scott ja en tenia 64 i feia ben poc acabava de protagonitzar la sèrie de baix pressupost a les ordres de Budd Boetticher. McCrea treballarà encara una mica més, sobretot per recolzar el seu fill Jody. Scott es retirarà definitivament per gaudir d'una gran fortuna -es calcula que d'uns 100 milions de dòlars- a Beverly Hills.
Durant el metratge, hi ha escenes que representen tant el final d'una època com la indiscutible decadència dels dos caps de cartell. Al principi, assistim a una estranya cursa pels carrers del poble entre un dromedari i uns cavalls, mentre que Scott, disfressat d'una mena de Buffalo Bill, regenta una parada de tir al blanc amb munició trucada. Més endavant, quan Scott i McCrea dormen al paller del ranxo dels Knudsen, els dos veterans passegen els seus cossos enfundats en calçotets llargs abans d'embolicar-se amb mantes ratades.
Val a dir que el transport de l'or es pensen que arribarà al quart de milió i, a l'hora de les veritats, resulta que puja poc per damunt dels 11.000 dòlars, malgrat la qual cosa el deure de l'un i l'ambició de l'altre restent inalterables.
Però el moment de cine que voldria destacar és el corresponent al desenllaç. Steve i Gil desafien els Hammond a una lluita oberta. Intercanvi de trets, de resultes del qual un dels dos cau ferit de gravetat. Llavors, el vell company promet que ell mateix tindrà cura d'acabar amb el lliurament de l'or. El ferit el veu com es va allunyant i -aquesta és la solució de posada en escena que em sembla magistral- es gira per contemplar per darrera vegada les muntanyes que han estat la seva vida, i es desploma fora de pla.
