CRÍTICA | «El cuento de las comadrejas» és un caramel enverinat, atractiu i irregular

Juan José Campanella, un dels realitzadors argentins més emblemàtics de les últimes tres dècades, va tocar el cim fa deu anys amb l'excel·lent i oscaritzada El secreto de tus ojos. Deu anys més tard, ens ofereix una nova versió d'una pel·lícula de culte del seu país, Los muchachos de antes no usaban arsénico (1976), de José Martínez Suárez. Els seus protagonistes són quatre velles glòries (una dama del cinema, el seu marit, un guionista i un realitzador) que sobreviuen en una mansió decadent als afores de Buenos Aires. El seu univers singular i tancat rep una sacsejada imprevista quan és visitat per dos joves que pretenen comprar la casa. És inevitable pensar en la mítica El crepúsculo de los dioses (1950), del gran Billy Wilder. Campanella s'ha emmirallat en aquest clàssic i en l'humor caústic del mestre austríac. El cuento de las comadrejas es perfila com una comèdia macabra, fúnebre i irreverent, salprebrada amb una cinefília crepuscular però gens complaent. L'autor d' El niño que gritó puta ens proposa un joc calculat i pervers, que adopta diferents girs dramàtics. I així, passem d'un retrat claustrofòbic (i malencònic) a un thriller social, fins evolucionar cap a l'esperpent més negre. El veterà cineasta ens regala un caramel enverinat, tant irregular com atractiu, en què assistim al duel inevitable entre un món decadent, que s'aferra desesperadament al passat, i les regles despietades del present neoliberal més salvatge. El sòlid edifici dramàtic bastit trontolla ostensiblement en el tram final, quan el deliri més grotesc atempta la credibilitat d'una trama polièdrica. Però, fins i tot en els moments més discutibles, Campanella es pot afermar en un repartiment pletòric i còmplice, en què excel·leix la immensa Graciela Borges, una de les estrelles immarcescibles del cinema sud-americà.