La historiadora Mireia Vila (Artés, 1985), arxivera de Santpedor, presenta dilluns a la tarda el llibre Les ínyigues, que busseja en la vida de les dones que van tractar el futur sant Ignasi de Loiola durant l'estada que va fer a la ciutat de Manresa l'any 1522. El projecte ha estat impulsat des de l'associació Dones Emprenedores i Innovadores de Manresa.

Qui són les ínyigues?

Avui en dia, encara bevem del relat sobre la figura de sant Ignasi creat durant els processos de canonització. La meva feina ha consistit a anar traient capes al personatge en la seva relació amb la ciutat de Manresa.

Què vol dir?

Hem d'entendre que va ser una persona que va patir una evolució interior des de l'Íñigo López de Loiola soldat fins a l'Íñigo que es va canviar el nom i va passar a dir-se Ignasi. Quan va arribar a Manresa, procedent de Loiola, estava molt a l'inici de la conversió que el duia pel camí cap a Déu. Era un home perdut, desorientat.

Va a ser a Manresa on es va canviar el nom?

No, aquí hi va estar el 1522, i el canvi va ser cap als anys 30 quan va anar a París. Per aquest motiu, de les dones que el van tractar durant l'estada a Manresa en diem les ínyigues.

Quantes dones són?

Podem dir que el seu cercle més proper estava format per nou dones. Com he dit, quan Íñigo va arribar a Manresa era un home desorientat que no tenia clar per on tirar. El seu destí semblava que era esdevenir un militar, però durant la guerra per la conquesta del Regne de Navarra va ser greument ferit en una cama i es va fer evident que la seva tíbia ja no tornaria a ser com abans.

Va patir un trasbals.

Íñigo era un misogin i no es qüestionava la inferioritat de les dones, però estava obert a allò que les dones li poguessin aportar.

Un contrasentit?

Bé, les dones donen molt joc en el tema espiritual. A Manresa va trobar unes dones de famílies benestants que li portaven menjar a l'hospital de Santa Llúcia, llànties... Ell mai va ser un gran teòleg i la seva formació espiritual també es va nodrir del que aquestes dones li van ensenyar.

Però no eren pas monges, oi?

No, però eren dones que tenien vincles amb els franciscans a Barcelona. A Manresa, la comunitat clarissa estava en decadència.

Quin tipus de vincles?

A Manresa hi havia gent que formava part de l'orde Terciari franciscà. Eren laics, però feien vots com el d'austeritat. Hem de tenir en compte que estem en una època molt marcada per la pesta.

Les grans mortaldats daten del segle XIV.

Sí, però encara n'hi havia. Per exemple, el 1508 hi va haver una epidèmia que va afectar famílies de les ínyigues. Àngela Seguí, que després va agafar el cognom Amigant, hi va perdre els pares i un germà. Per tot això, en aquella època hi havia una obsessió per la qüestió espiritual i la salvació eterna més enllà de la vida terrenal.

I en aquest context, arriba a la ciutat un soldat que pateix una crisi existencial.

I quan en va marxar, havia viscut l'experiència mística més important de la seva vida, que coneixem com a Exímia Il·lustració del Cardener. Després d'allò, va entendre les coses d'una manera diferent, estava disposat a morir per Déu. I al darrere d'aquesta experiència hi ha una dona, que no era filla de Manresa però hi vivia.

Sabem qui era?

En la seva autobiografia, Ignasi de Loiola no en diu el nom, només la cita com a «sierva de Dios». Però l'historiador Enrique García Hernán assegura que aquesta dona era Maria de Santo Domingo, coneguda com a Beata del Barco de Ávila. Una de les grans visionàries de l'època, a qui fins tot va consultar el rei Ferran el Catòlic.

No es pot assegurar del tot?

No hem trobat cap rastre documental del pas de la Beata per la ciutat, però les dades que aporta Garcia Hernán són plausibles. Ara bé, en una carta enviada a la manresana i ínyiga Agnès Pujol el 6 de desembre del 1524, Íñigo es refereix novament a la «sierva de Dios» per parlar de la mort d'una dona que tots dos coneixien.

Diu que el cercle proper al futur sant era de nou dones.

Durant les dues fases del procés de canonització, els anys 1595 i 1606, els membres del tribunal que havien de decidir van anar a tots els llocs per on havia passat Ignasi a parlar amb la gent que tingués memòria d'ell. Manresa tenia interès que la Companyia de Jesús s'instal·lés aquí, i es van vestir llegendes i es va buscar gent que pogués dir que els seus avantpassats havien conegut Ignasi de Loiola. I, és clar, hi va haver gent que, si no es va inventar el que va explicar, poc n'hi va faltar. Però aquesta documentació m'ha permès anar als arxius locals i remenar els protocols notarials per trobar informació sobre aquestes nou dones i unes deu més que potser també el van tractar.

I què més n'ha pogut saber?

En tenim el nom, el lloc on vivien el 1522, l'estat civil, la feina dels marits, el nivell econòmic de la família... Les ínyigues no és tant un llibre sobre Ignasi com un intent de conèixer la situació de la dona a la Manresa del segle XVI.

Què ha descobert?

Les nou dones eren de famílies adinerades i els seus pares i marits formaven part de l'oligarquia urbana que governava la ciutat. Més enllà d'això, hem de tenir en compte que, al segle XVI, es van perdre espais de llibertat femenins i les dones van patir l'opressió d'una societat patriarcal. Només se les considerava per tenir fills i per a la transmissió del patrimoni, amb aliances amb altres famílies. I l'àmbit religiós era, per a elles, l'única sortida que tenien més enllà de l'esfera domèstica.