Som en una petita localitat de Kansas, l'any 1928. Deannie Loomis i Bud Stamper festegen en el seu darrer curs de l'institut. Malgrat la passió natural que els incita a gaudir del sexe, s'han de reprimir per un rígid sistema educatiu i per les diferències socials. Ell ve d'una família que s'ha enriquit amb el petroli i pateix un pare dominador que el vol fer estudiar a Yale. Ella és filla de petits botiguers i resta sempre frenada per una mare que la vol casar bé, però que té un concepte del sexe com a servitud femenina dins del matrimoni. L'obligada separació tindrà conseqüències ben tristes. Després del desastre econòmic del crac del 29 i de les ombres de la bogeria, el tebi conformisme s'instal·larà definitivament entre els qui havien alimentat un gran amor.
Una història de William Inge (autor també de les peces teatrals origen de Picnic i Bus Stop) escrita directament per al cinema i premiada amb l'Oscar, en la qual se'ns mostra primer la força vivificant de la sexualitat juvenil i la tragèdia que significa tenallar-la, i després l'emergència d'una classe social enriquida gràcies al petroli i defenestrada per la caiguda de la Borsa als dies negres de Wall Street. Poques vegades el cinema ha retratat amb tant realisme la tensió entre sexe i repressió com en els moments en què Deannie i Bud es petonegen, la joia de l'exhibició com en la mirada satisfeta d'ella quan passa de la mà d'ell pel passadís de l'institut, la lucidesa dins la bogeria -el cos dins l'aigua- com quan Deannie és a la banyera davant la seva mare.
Vam veure el film d'estrena el gener del 1963, al cinema Fémina, i la vam sentir de seguida, perquè, malgrat ser una pel·lícula americana ambientada més de 35 anys abans, ens parlava de problemes molt propers a la nostra educació nacional-catòlica i a la nostra societat classista d'especuladors aprofitats del règim de Franco.
La consideració d'Elia Kazan ha patit sempre el pes de la seva actuació desgraciada davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes, als inicis de la guerra freda a Europa i la calenta a Corea. Tanmateix, Kazan fou un dels directors de Broadway més importants als anys 50, practicant devot del mètode Stanislavsky des de les aules de l'Actor's Studio i portador als escenaris de peces d'Arthur Miller i Tennessee Williams. No val a oblidar que va rodar la versió cinematogràfica d' Un tramvia anomenat desig, a honra i glòria d'un jove Marlon Brando amb samar-reta suada, i la de la novel·la de John Steinbeck A l'est de l'edèn per encendre la breu flama del malaurat James Dean.
El moment que he triat com a més dens d' Esplendor a l'herba és el final. Han passat dos anys des de la definitiva separació. Deannie torna al poble a veure els seus pares. Està disposada a casar-se amb el xicot que ha conegut a la casa de salut. Dues amigues la porten al petit ranxo on viu en Bud. El troba casat amb una cambrera, amb un fill i n'espera un altre. Recordem en paral·lel el desenllaç d' Els paraigües de Cherburg a la benzinera. En un moment han restat ben lluny els somnis, i els amants saben que tota la resta s'instal·larà en una tristesa domesticada. Els versos que aprofita el títol, recitats per la mestra a classe i per la Deannie al final, quan s'allunya del ranxo d'en Bud, pertanyen a la coneguda com Oda a la immortalitat, del poeta romàntic anglès William Wordsworth:
Encara que res pot fer tornar
l'hora de l'esplendor a l'herba
de la glòria a les flors,
no ens hem d'afligir,
perquè la bellesa viu sempre
en el record.
