Una mirada als antípodes del model Verano azul

? Espanya, 2019. Drama. 90 minuts. Direcció: Laura Jou. Guió: Coral Cruz. Intèrprets: Biel Rossell, Maria Morera, Anna Sabaté, Jordi Figueras, Francesca Piñón, Isaac Alcayde, Pau Escobar, Joan Amargós. Pantalles: Bages Centre (Manresa).

Hi ha nombrosos llargmetratges que han abordat un dels períodes més crucials i reveladors d'una persona, quan esclata l'adolescència, s'entreveu l'entrada en un nou món interior i es produeix la inevitable mort de la innocència. La vida sense la Sara Amat, l' opera prima de Laura Jou, copsa aquest trànsit, màgic i dolorós alhora. El film s'inspira en la novel·la homònima de Pep Puig. Estem en els vuitanta, en un poblet de l'interior de Catalunya. Un vailet de tretze anys, Pep, passa les vacances de l'estiu a la casa dels seus avis. Està fascinat per una noia una mica més gran que ell, Sara, que sembla totalment inaccessible. Però es produirà un fet inesperat que donarà un tomb decisiu a la seva existència. Sara ha desaparegut misteriosament, però apareix a la seva habitació, que es convertirà en el seu refugi provisional. I sorgirà una nova relació entre ambdós, diferent i pertorbadora. És certament molt difícil a hores d'ara poder sobresortir en un vertader subgènere, farcit de títols importants (en els 90 seria el darrer d'una llarga llista), en què és gairebé impossible no caure en els llocs comuns. Però la directora catalana ho aconsegueix perquè la seva mirada es desmarca clarament de les evocacions més sentimentals, carrinclones i complaents (l'embafador model Verano azul), i ens proposa una introspecció madura, incisiva i sensual. La il·luminació de Gris Jordana aporta una calidesa extremadament magnètica i sensitiva que sap atrapar l'excepcionalitat d'uns moments que marcaran la Sara i el Pep. Jou excel·leix també, com era de preveure (és una consumada formadora d'intèrprets infantils), en la direcció d'actors: Maria Morera i Biel Rossell estan realment esplèndids. Una reflexió corprenedora sobre el despertar a la vida que va molt més enllà de la preceptiva càrrega nostàlgica.