«Traduir 'La broma infinita' és un gran objectiu tot i que és molt complex»

De professor de matemàtiques a traductor de David Foster Wallace, entre d'altres. Com hi acaba arribant?

Vaig estudiar enginyeria i paral·lelament geografia i història. La cultura sempre m'ha interessat molt, però mai havia pensat que acabaria sent traductor. M'hi vaig acabar trobant, perquè mentre feia de professor ja estava en contacte amb el món editorial i a partir d'aquí va sorgir la possibilitat de fer-ho. Ja havia traduït alguna cosa per a mi, perquè m'agradava.

Parlem de la traducció. Com es troba l'equilibri entre la fidelitat al text i el bagatge cultural que cada traductor pot tenir?

Cada text et demana una distància concreta i cada traductor és diferent. N'hi ha que es permeten més llicències i altres que intenten ser molt fidels al text. Jo soc dels segons, tot i que a vegades dona resultats aberrants, de sonoritat, sintàctics... S'ha de fer una feina d'adaptació del text.

Hi ha una part on el traductor inevitablement ha de crear, oi?

Hem de partir d'una base. El que marca la diferència en un traductor no és el seu nivell en l'idioma, ja se suposa que és alt, sinó la capacitat d'escriptura. Has de ser capaç d'escriure llarg, curt, líric... El més complex és trobar aquesta plasticitat a l'hora d'escriure. Es veu molt ràpidament si algú té aquesta facilitat o no la té.

En el seu cas, què és el que més li costa a l'hora d'enfrontar-se a un text?

El que més em costa és quan un text em demana escriure com jo mai escriuria. M'he de forçar molt per no compensar el text a la meva manera. En canvi, autors com Foster Wallace o Thomas Pynchon, tot i estar considerats «complicats», m'encaixen més, se'm fa més natural traduir-los.

Traduir autors que en l'imaginari col·lectiu es consideren complexos com Pynchon o Wallace l'ha fet redescobrir-los?

És molt diferent llegir que llegir per traduir, i òbviament quan tradueixes t'adones de la dificultat d'aquests autors. No tant per la prosa sinó per l'estructura dels textos, que a vegades és marejant, no saps on t'estan portant. Les fames s'han de relativitzar molt.

Com arriba a les seves mans la proposta de traduir-lo per primera vegada?

L'Aniol Rafel [editor de Periscopi] encara no havia engegat el projecte i es va posar en contacte amb mi per dir-me que volia traduir Wallace, un dels autors que l'havia empès a obrir l'editorial. De fet, l'Aniol té un conte on un dels personatges diu «en català no tenim ni una puta pàgina de Foster Wallace al català», va ser un dels impulsos. Però hi havia problemes, o dubtes. Vam tenir la sort que la novel·la L'escombra del sistema encara no havia sortit en castellà, i ho vam aprofitar per traduir-la.

«He ballat breument la conga» és la quarta publicació que tradueix de Wallace. Com valora el trajecte recorregut fins ara?

Ha anat millor del que ens pensàvem. A partir del primer llibre, que va tenir molt bona rebuda, el problema seguia sent com fer-ho perquè fos viable econòmicament. Després va venir L'aigua és això, que també va funcionar molt bé. La idea de fer les antologies va sorgir amb el Vicens Pagès. Primer la de contes, però la de reportatges i articles era el seu mirall. La idea sempre ha estat veure com treure els llibre sense calcar-los del castellà i a la vegada oferint una panoràmica de l'univers wallacià.

Parlant de Foster Wallace una de les crítiques que se li ha fet és que és un autor que connecta poc amb la gent, que el seu és un llenguatge enormement talentós però buit. Què en pensa?

Jo sempre dic que és un autor que sembla que hagi de defensar sempre. Això neix sobretot de la seva gran obra, La broma infinita, molt extensa i complexa, la gent li va agafar molt respecte. Wallace és un autor molt cerebral. Parla de temes que ens toquen a tots però d'una forma molt autoconscient, ell sap que el llenguatge està desgastat, i busca nous camins per explorar el que ens envolta. Ell creia que era impossible parlar de segons què per excés d'ús; per a ell les paraules com «amor», «amistat», «vida» no tenien sentit tal com les entenem.

Precisament són aquests camins que traça Foster Wallace el que l'allunyen dels convencionalismes i li han col·locat l'etiqueta de difícil.

És un autor que mai anirà pel camí fàcil. Quan comença a escriure mai saps on anirà a parar, però al final veus que tot té sentit, que tot té un perquè. Franzen li retreia l'absència d'amor en els seus llibres, però a la vegada deia que tots els seus lectors se sentien molt estimats. Algú que m'obre totes aquestes portes, que em fa pensar tant, és algú que em valora com a lector.

També ha traduït un dels referents de DFW, Thomas Pynchon.

I també pateix del mateix mal. És considerat només un «autor difícil», i la gent molts cops no sap que Pynchon és hilarant, té fragments realment divertits, però com en el cas de Wallace és un humor que no va per camins senzills o convencionals, sinó que força el lector a un joc intel·lectual que, personalment, agraeixo.

En tot aquest desplegament de talent narratiu hi ha molt de patiment. Ha patit traduint-lo?

A l'antologia de contes vaig traduir La persona deprimida, que es un dels retrats més durs i esfereïdors que s'han escrit sobre una depressió severa des de dins. Recordo llegir-lo i sentir-me angoixat. En els contes es veu potser la part més fosca de David Foster Wallace.

David Foster Wallace era com un gran ull. Ho observava i ho analitzava tot. Hi ha diferències entre el Wallace que explica el que veu i el Wallace que explica el que sent?

La intel·ligència de DFW sempre hi és. És un autor enlluernador, enormement talentós. Aquest ull és molt poderós, però quan el gira cap endins, és realment dolorós. Traduint-lo n'adones d'un cert odi cap a la seva pròpia figura, de manera indirecta però latent. Wallace tenia por de no poder-se comunicar.

Però a la vegada és un dels autors més divertits. Aquesta capacitat de riure's de tot sense deixar d'estar banyat d'un to de certa desesperació es veu més en els reportatges?

La diferència es que en els articles i reportatges l'ull de DFW es gira cap enfora, i per tant no és tan dolorós. Era tan brillant que trobava el ridícul en qualsevol situació que veia, però sense anar pel camí fàcil. Construïa un llenguatge paral·lel en què com a lector t'has de comprometre de la forma que ho va fer ell.

Els reportatges són la millor porta d'entrada a l'univers DFW?

Jo penso que sí. Els reportatges, sense perdre l'essència de Wallace, són més abastables per al lector. Et permeten fer-te una idea de qui era DFW. La broma infinita és una obra mestra, però com a primera lectura es pot fer molt més complexa. Al final tot està connectat. Els textos de DFW tenen vasos comunicants, comparteixen pors, tics i fòbies, i es com llegir un gran text.

En els seus reportatges hi ha una tendència a la caricaturització de la societat americana. Pensa que tenen un cert punt de moralisme els seus textos?

Es pot veure clarament en els seus reportatges sobre fires, com la del llamàntol o la d'Illinois, també en el que oferim en l'últim llibre, Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer, on s'embarca una setmana en un creuer de luxe. Es presenta davant una societat que pateix d'excés i d'abundància i l'analitza. Representa que el món americà on viu ha de ser felicitat, però en realitat és terrorífic perquè està buit de contingut.

Un dels motius de la infelicitat crònica de l'autor és que mai va aconseguir «construir alguna cosa» com ell mateix va dir en alguna entrevista?

Foster Wallace tenia una obsessió constructiva, volia construir amb el llenguatge, i tenia la certesa que aquesta construcció era impossible, aquest va ser un dels motius de la seva depressió; la impossibilitat de fer alguna cosa amb el llenguatge. En la seva ironia i el seu humor, que hi són presents en cada text, són dissolvents, no constructius. L'humor i la tristesa són dos vasos comunicants, dues cares de la mateixa moneda.

Com a traductor, què li resulta més difícil a l'hora d'enfrontar-se a un erudit de la gramàtica com Foster Wallace?

En la seva escriptura hi ha fragments molt llargs, de pàgines, on les frases s'allarguen molt i com a traductor has de fer un esforç per no perdre el referent, perquè a més els mecanismes de l'anglès no funcionen igual que els del català. Però té l'avantatge que tot en la seva literatura quadra. Em costa molt més traduir els autors que són lírics, que sembla que diguin molt però no diuen realment res.

Pensa sovint en què escriuria Foster Wallace avui dia? Què diria sobre Twitter o sobre Trump?

Enyores no tenir la seva mirada sobre l'actualitat. Era una persona incapaç de parlar sense dir res. Sempre aportava una visió molt fina sobre qualsevol tema, tenia una capacitat per detectar la cara opaca de les coses. Jo l'he traduït un cop mort, i sempre tens aquesta sensació: «Què diria sobre un tema o un altre?».

Com valora el fet d'haver traduït DFW al català per primera vegada?

Primer tenia una visió molt personal. Volia passar-ho bé traduint, però no pensava més enllà. Va ser més endavant que em vaig adonar que aquests llibres no els rebrien només els lectors, sinó aquella gent que vol escriure i que per primera vegada podrà recórrer a DFW al català. A vegades des de Catalunya s'ha tendit a traduir certs tipus d'autors, i penso que Wallace trenca molt amb aquesta línia, és molt positiu tenir-lo en català.

Ha tingut molt bona rebuda.

Sí, és una de les coses que més reconforten. Foster Wallace és un autor que juga amb el llenguatge, que parla del més banal i del més profund en un mateix text, ho combina tot, i aquesta llibertat i aquesta capacitat creativa són d'enorme valor. La gent n'ha fet unes lectures molt interessants, molts cops rebia correus de persones que m'agraïen el llibre. No és només quanta gent el llegeix, sinó com es llegeix.

Traduireu «La broma infinita» al català?

No estem gens tancats a fer-ho. És un objectiu i a mi m'agradaria molt fer-ho, m'hi veig amb cor. Òbviament és complex perquè és un llibre àmpliament traduÏt i molt extens (1.100 pàgines), s'ha de buscar la viabilitat tant per a mi com per a l'editorial.