H e ballat breument la conga (Periscopi, 2019) és un viatge fascinant per la ment de Foster Wallace. Un geni torturat, condemnat a escriure. I nosaltres gaudim de la seva condemna. Aquest recull d'articles i reportatges presenta diferents textos que l'autor va escriure entre els 90 i el principi del 2000. El llibre està compost de diferents textos que conviuen en perfecta sincronia: és una radiografia pertorbadora i divertida de la seva psique turmentada i, de retruc, una retrospecció irreverent a la societat americana dels anys 90. En aquest volum, Foster Wallace evoca tot el seu poder creatiu, el que el consagraria com un dels més grans i l'enfonsaria ràpidament, i construeix una sèrie d'escrits que, tot i l'exuberància de la seva escriptura, estan plens de dubtes, de pors, contradiccions i derrotes.

El llibre el configuren des d'un assaig erudit sobre la influència de la televisió en la tradició americana postmoderna ( E unibus pluram), una crònica de 70 pàgines sobre la Fira del Llamàntol, o un reportatge sobre l'experiència de conviure durant una setmana en un creuer de luxe titulat Una cosa suposadament divertida que no tornaré a fer. Coses de Foster Wallace. Tots són escrits corrosius i molt irònics. La ironia no com a objectiu final sinó com a vehicle per detectar-la en la nostra societat. Un escriptor que et diu que t'estàs morint amb un somriure indulgent i una mirada provocadora. La seva impressionant capacitat camaleònica de resultar igual de divertit i atractiu quan parla sobre literatura postmoderna i metacrítica que quan descriu tot el que veu assegut a la sala d'espera abans d'embarcar en el creuer: «Molts dels que esperen -deixant de banda els de la roba caribenya- em semblen jueus, i m'avergonyeix sorprendre'm a mi mateix intentar saber si algú és jueu només pel seu aspecte».

Tot i fer de periodista no és periodista, com ell mateix diu en algun text, ni pretén ser-ho. Ell és un narrador. Per això Foster Wallace és un dels millors, si no el millor, (no) periodista que hi hagi hagut. La seva mirada profunda sobre les coses fa que qualsevol anècdota, personatge o sensació es converteixin en un crit transcendental. El seu reportatge sobre els creuers de luxe és de fet una reflexió sobre la publicitat, la narrativa que construeixen aquestes grans empreses per enredar la gent, com venen el missatge i com, inevitablement, el comprem. S'exposa, ens mostra les seves debilitats i contradiccions. Es col·loca com a subjecte actiu del reportatge. El que per a tots seria una experiència reconfortant a alta mar per a Foster Wallace «hi ha quelcom insuportablement trist als creuers de luxe».

Foster Wallace no és periodista perquè no li importa tant la fidelitat en el relat de la realitat com la fidelitat de la seva experiència. No hi ha entrevistes, ni noms dels personatges, no cal. És capaç de transitar per qualsevol tipus de superfície i extreure'n sempre alguna cosa nova, alguna cosa que et xiuxiueja a cau d'orella que ell és, en essència, un extraterrestre i que tu estàs condemnat a seguir veient sempre les mateixes coses. Foster Wallace mostra en cada peça la seva inadaptació, la seva semiagorafòbia i la terrible autoconsciència de sentir-se americà. Un crit silenciós que vist amb perspectiva conduïa a l'únic final possible.

Es pot veure una evolució en el Foster Wallace periodista i el Foster Wallace escriptor de ficció. Si per una cosa és àmpliament conegut, és per les seves notes a peu de pàgina, que configuren el tret distintiu de la seva gran obra La broma infinita. En aquest recull es pot veure com les notes hi juguen un paper rellevant, que es converteixen en històries dins les històries, una mena de metahistòria. Realment són la part més divertida. Per a DFW, com va dir en alguna entrevista, era la manera de tenir «dues veus al cap», dos discursos paral·lels i necessari. A les notes DFW penetra dins les coses, les sensacions, i en treu tot allò que està amagat. Un cop acabat el recull, t'adones que les seves experiències són «una cosa suposadament divertida que tornaré a fer».