No és estrany començar una entrevista amb un escriptor parlant dels cursos de l'Ateneu Barcelonès. I en el cas d'Elisenda Solsona, tampoc... però amb matisos. L'autora olesana, nascuda el 1984, va refermar a les aules de l'emblemàtica institució cultural una vocació per a l'escriptura que arrela en les influències rebudes quan era joveneta i, a hores d'ara, li ha proporcionat un lloc en el panorama del relat breu en català gràcies a Satèl·lits, que publica el segell Males Herbes.

Vuit contes amb un denominador comú: la Lluna. Per què?

Encara recordo l'impacte que em va causar la pel·lícula Melancholia, de Lars von Trier. M'agrada la ciència-ficció que tracta sobre les relacions humanes. I en el film es tracta un fet catastròfic -un planeta que es va apropant a la Terra- d'una manera subtil, i mostra com la possibilitat del xoc afecta la relació entre dues germanes.

Una gran pel·lícula. Els cossos celestes exerceixen alhora fascinació i temor als humans.

En els meus contes, la Lluna desapareix. Un fet silenciós que, no obstant això, influencia el comportament de la gent. I té efectes secundaris en el planeta: terratrèmols, marees, grans nevades, augment de les temperatures... Tot plegat fa canviar els pensaments dels personatges.

Què la va motivar a escriure els contes?

Sempre he volgut ser guionista, i he tingut un bagatge cinematogràfic perquè els meus pares portaven el cine d'Olesa. Vaig cursar Humanitats i Comunicació Audiovisual i després vaig fer un màster d'Escriptura Cinematogràfica. Però quan tens un guió a les mans, per donar-li sortida necessites un equip humà i econòmic molt gran.

El cinema no és barat.

Em vaig apuntar als cursos d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès per tenir més formació literària. Jo ho continuava encarant cap al cinema, però vaig adonar-me que la literatura m'agradava. Vaig estar-hi dos anys, i vaig agafar l'especialització de conte -les altres dues són novel·la i papers privats, és a dir, memòries...-, l'objectiu de la qual era acabar escrivint un llibre de relats breus. El primer que vaig fer porta per títol Rems, i el fil conductor és la desaparició de la Lluna. També vaig escriure Vies. Com que ja havia agafat una idea i veia que m'anaven sortint les històries, ja no vaig fer el tercer any del curs. Tenir un punt de partida és la clau.

Notava que la pulsió cinematogràfica s'apoderava del relat?

Mai escric des d'un apriorisme: no he pretès fer literatura psicològica, sinó d'acció, però m'acaba sortint la psicologia dels personatges. Escric molt a partir d'escenes, suposo que pel bagatge cinematogràfic que comentava... Crec que els contes són la fusió del cinema i la literatura: molt visuals, el que escrivia ho imaginava molt. Les frases són curtes, el ritme és molt picat, el relat està ple de diàlegs... El primer llibre que vaig escriure és Cirurgies (Voliana Ed.), mig centenar de microrelats poètics en què parlava de les coses que afecten el cos. En canvi, a Satèl·lits, tracto sobre les emocions que afecten el cos. Reconec que soc hipocondríaca i d'aquí em ve aquest tema.

Acció i psicologia. I tabac: en els seus relats hi ha molta gent que fuma.

A casa eren fumadors, i jo mateixa soc una ex-fumadora. En els relats m'agrada crear atmosferes, per això hi introdueixo elements que hi ajudin, com el tabac, la boira, l'alè...

Poques atmosferes poden superar la tensió que, per al lector, suposa el sopar on els comensals mengen un colom. L'escena és molt real i alhora increïble.

Quan vaig presentar el llibre a Girona, vam fer la lectura del conte del colom. I en acabar una dona em va explicar que de petita havia trobat un colom mort al carrer i quan el va ensenyar a la veïna, aquesta li va trencar el coll i el va posar dins de l'olla.

La realitat sempre supera la ficció...

M'ha sorprès constatar com molts lectors s'han sentit identificats amb algun dels contes.

Per què la sorprèn?

Perquè sempre començo pensant més en l'acció i després en la dimensió psicològica, en l'empatia. En els relats surt una parella homosexual que s'està plantejant l'adopció, una mare que protegeix el seu fill albí perquè vol que ell la cuidi quan sigui gran...

Els contes són molt realistes, però no hi falten tocs de realisme màgic.

És que no m'imagino un relat sense aquest toc, cal que hi sigui, per poder-me escapar cap a la fantasia, però cal integrar-ho molt bé: hi ha un conte en què a un home li surt d'un mugró la llet que llepa un osset, i no ho escric perquè sí, sinó des de l'àmbit metafòric d'un home que vol ser pare.

Deu admirar els grans autors sud-americans que van fer del realisme màgic un senyal de la seva identitat.

Entre els meus referents literaris hi ha figures com Borges i Cortázar, certament, però també els contes de terror de Maria Enríquez, Stephen King... i la forma d'escriure de Mercè Rodoreda i Montserrat Roig. De fet, quan vaig llegir El temps de les cireres, quan era adolescent, vaig decidir que em volia dedicar a això.