A tota l'espaterrant història de la conversió dels títols dels films de l'anglès al castellà d'exhibició a les nostres pantalles, potser s'endú el premi al disbarat més gros fer passar com a Suspense el que en original es deia The Innocents, una pel·lícula de Jack Clayton basada en un relat de Henry James que coneixem com Un altre pas de rosca. També es podria haver presentat com Los fantasmas se comen a los niños o La reprimida sexual llega desde la capital, posats a gaudir de la tabola a qualsevol preu.
Henry James -l'americà més britànic i l'autor preferit de la Paola, esposa del comissari Brunetti de Donna Leon- va escriure unes quantes narracions de fantasmes a finals del XIX, encaterinat pel tema amb el beneplàcit del seu germà, el filòsof William James. Un altre pas de rosca és del 1898 i, sens dubte, es tracta no tan sols del millor dels seus relats, sinó d'un dels més aconseguits dins del gènere, jo diria que el primer que poua en la immensitat del subconscient freudià.
L'argument és el següent: Miss Giddens, la filla d'un pastor anglicà, es lloga com a institutriu de dos nens abandonats pel seu oncle en una mansió aristocràtica d'Essex. Sembla que els nens viuen envoltats per la presència dels esperits malèfics del mosso de quadra i de l'antiga mestra, tots dos lligats per una fosca atracció i morts en tràgiques circumstàncies. Miss Giddens voldrà alliberar-los i s'haurà d'enfrontar amb les seves pròpies tèrboles fantasies.
El primer que voldria dir és que Jack Clayton ens presenta el flashback més curt de la història del cinema, tenint en compte que el temps no és el mateix en la memòria que en la realitat, i que el director anglès vol condensar tots els esdeveniments en els instants que van des de la imatge inicial de les mans i el rostre de la Deborah Kerr aixecant-se a l'esquerra del fotograma i dissolent-se en la boira, fins al final, que repeteix els fotogrames, quan ja sabem que fa una anguniosa pregària exculpatòria damunt del cos de Miles. Tot el que ens ha narrat la pel·lícula ocupa tan sols el temps subjectiu d'uns segons.
Hi ha un grapat de coses que em meravellen a The Innocents. Primer, la utilització de la cançó O Willow Waly, de Georges Auric, fins i tot abans del logo de la Fox, una gosadia que trenca motlles i ens introdueix en el misteri. Segon, els admirables fosos encadenats de transició d'una escena a l'altra. Tercer, les imatges del fantasma de la senyoreta Jessel a l'altra banda del bassiol i dipositant una llàgrima al pupitre de l'aula. Quart, la prodigiosa il·luminació de Freddie Francis en fotografia de blanc i negre, ressaltant la flama dels canelobres. I cinquè, la interpretació de l'actriu Deborah Kerr - The English Rose- en un vertader tour de force que la va deixar exhausta.
El relat de Henry James ha estat portat al cinema i a la televisió moltes vegades. Hi ha una curiosa versió de 1959 per a la cadena americana NBC, dirigida per John Frankenheimer i protagonitzada per Ingrid Bergman, que caldria recuperar.
D'altra banda, l'anglès reciclat als Estats Units Michael Winner va cometre la bestiesa de fer-ne com una mena de preqüela, i mostrar amb grotesca cruesa les relacions entre el mosso de quadra, representat per un Marlon Brando aleshores en hores baixes, i una maltractada mestra en la figura de l'actriu Stephanie Beachman. La malifeta, que data de l'any 1971, es va titular en castellà Los útimos juegos prohibidos.
