16 de agost de 2019
16.08.2019

«Dedico el meu treball periodístic a Àfrica perquè no s'entén amb un sol reportatge»

El periodista Xavier Aldekoa ha participat recentment en una xerrada al Konvent de Cal Rosal en el marc de BÀT Fotoperiodisme Documental

15.08.2019 | 23:34
Aldekoka, a Avià, davant una imatge del fotoperiodista Samuel Aranda

L'objectiu del reporter Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) a partir dels reportatges i els llibres que escriu sobre Àfrica és entendre i difondre la diversitat i les múltiples realitats d'un continent que ens entestem a simplificar. Està convençut que s'ha d'indagar en vivències personals i posar rostre humà a històries que tenen un rerefons geopolític i econòmic, perquè a partir de les petites, però importants, anècdotes pot explicar els grans canvis, les atrocitats en massa i els anhels de milions de persones per una vida millor. El reporter ha participat recentment en una xerrada al Konvent de Cal Rosal en el marc del festival BÀT Fotoperiodisme Documental.

Escriu reportatges que requereixen temps i reflexió. Se sent membre d'una tribu que desapareix?

Més que criticar, prefereixo reivindicar. Reivindico la importància de la pausa, de l'intent, el valor de l'error. Coses que semblen denigrades per la nostra societat, i que tenen la seva importància no només en el periodisme, la meva feina, sinó a tot arreu. Per escoltar els altres i entendre'ls cal temps, i has d'acceptar que potser estaves equivocat. Tot això em sembla important, però és cert que per la crisi, o pel que sigui, és cada cop més difícil tenir temps.

Com aconsegueix convèncer els responsables de les publicacions per les quals treballa que necessita unes setmanes per elaborar un reportatge?

La putada és que Àfrica no interessa als mitjans, però a la vegada això és un regal. Soc conscient que si treballés de corresponsal a Nova York, a París, o a Berlín, hauria de seguir unes dinàmiques diferents, però l'actualitat d'Àfrica no és tan rellevant i m'aprofito d'aquesta circumstància. Si no interessa tant, doncs jo em prenc el temps que em calgui per elaborar les històries, i això em permet fer coses com no haver d'estar permanentment en contacte amb els meus caps. Si cobrís la informació de França i li dic al meu cap que durant quatre dies estaré il·localitzable, potser li ve un atac de cor.

La figura del corresponsal està desapareixent?

S'està perdent la figura del corresponsal a qui el mitjà dona un suport total. Però està apareixent un altre tipus de corresponsal, els freelance. Solen ser joves que s'instal·len en un país i estan molt implicats en una temàtica concreta, i és indispensable aquesta passió. Anar a un lloc per fer un reportatge o cobrir un esdeveniment, tenint en compte els costos que pot comportar, és molt difícil i només s'aconsegueix amb molta implicació. Cal vendre les històries i trobar finançament.

Precisament, no pensa que hi ha més freelance perquè els mitjans volen gastar menys en informació internacional i, per tant, es converteixen en periodistes precaris?

Normalment sí, però encara que no sigui precari, ser freelance vol dir que no disposes d'una xarxa d'ajut. Això vol dir que si et cau una càmera al terra i se't trenca, aquell viatge l'acabaràs amb números vermells. Si et trenques una cama, potser no pots pagar el lloguer. S'acaba convertint en una carrera de fons sense final i és, per tant, un esforç constant. Per aquest motiu hi ha d'haver una passió molt gran per l'ofici, però també està bé promoure aquest amor pel periodisme. El forner que s'aixeca de matinada, i s'esforça amb la massa i la farina, acaba fent un pa de sabor diferent al pa congelat del supermercat. Hi ha gent que no ho valora, però n'hi ha que sí.

El projecte 5W, que vostè va fundar amb més periodistes, busca trobar una sortida comercial a aquesta manera de fer periodisme. Funciona?

Està a punt de fer cinc anys, i està funcionant. I no només en qüestió de números. A part que tenim gairebé 3.000 socis, hi ha vuit persones treballant i es paguen tots els col·laboradors amb unes tarifes més altes que les dels grans diaris espanyols. Volem reivindicar aquesta feina. El resultat és bo i veiem que hi ha gent interessada en aquest tipus de periodisme cuidat i elaborat amb temps. I a 5W treballem molt el tracte humà, perquè s'està perdent. Ha decaigut molt el respecte al treballador, sobretot des de la crisi. Molts freelance es troben que no els contesten els correus electrònics, els menyspreen, els regategen diners que ja són molt baixos... No cal tractar malament la gent perquè aquestes coses acaben afectant. No parlo de la meva experiència personal, sinó de la sensació que des de dins de la professió no es valora el freelance.

Parla de no convertir els protagonistes dels reportatges d'Àfrica en víctimes. Com ho aconsegueix?

Amb temps. Perquè la pausa em permet que la persona que tinc al davant deixi de ser la ferida i la víctima. Si preguntes sobre la ferida, et trobes la víctima i si jo parlo amb algú pensant que és un geni, trobaré un geni. Però si acabes preguntant sobre la vida, l'alegria i els somnis, et trobes el passat de la persona que tens al davant. I això té més a veure amb el seu interior, i aquestes nostàlgies i amors el fan més proper.

Li costa vendre reportatges que no tracten del patiment a Àfrica i que s'endinsen en com evoluciona en positiu?

Les notícies positives costen més de vendre, sobretot si s'allunyen del tòpic. Si només parlés de coses positives, no estaria fent bé la feina. Hi ha massa guerres, massa corrupció, massa malalties i molta gent que passa gana, però si només expliqués això tampoc faria bé la meva feina, perquè hi ha països que estan indiscutiblement millor que dècades enrere. Dedico tota la meva carrera a l'Àfrica perquè no es pot entendre el continent amb només un reportatge, i vull que amb tots els treballs de la meva trajectòria s'entengui una mica millor.

Tinc entès que el seu interès per Àfrica neix dels contes.

Érem quatre germans, i de petit el pare ens explicava fragments de llibres. Recordo El viejo y el mar, trossos del Quixot... I li encantaven les novel·les de Jules Verne. De fet, a Un capità de quinze anys, al protagonista li trenquen les brúixoles i pensa que va a Amèrica, però acaba a l'Àfrica. El pare tenia la capacitat de posar-nos als meus germans i a mi a dins del conte, i em va captivar la idea d'anar a aquests llocs i viure-ho.

En el seu DNI no posa Xavier Aldekoa. Com es diu en realitat?

Javier Morales. Aldekoa és el cognom de la meva àvia de 95 anys. Una setmana abans de signar amb La Vanguardia es va quedar gaiberé cega, i va ser com un homenatge a ella. Només podia veure les lletres grans amb una lupa, i així podia llegir el seu cognom. A part, és una manera de reivindicar les meves arrels basques.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.