Juntament amb Dies perduts, de Billy Wilder, Dies de vi i roses, de Blake Edwards, em sembla la pel·lícula més sincera sobre els problemes de l'alcoholisme, en la qual s'analitzen sense contemplacions les causes de la dependència i no tan sols es documenten els esforços per superar-la.
Joe Clay (Jack Lemmon) és el cap de relacions públiques d'una empresa de San Francisco que se sent obligat a beure per mantenir una artificiosa jovialitat. La seva dona, Kirsten (Lee Remick), ho fa per acompanyar el seu marit, perquè no es vegi abandonat. Ambdós es capbussaran en una voràgine, que enfonsarà la seva convivència matrimonial i marcarà les seves existències de forma indeleble, entre moments d'esperança i fatals recaigudes. El problema de la manca d'estima personal, els sentiments de culpabilitat i la dificultat de relacionar-se l'un amb l'altre, malgrat l'amor que es professen, constitueix el vertader nucli del drama, fins a un desenllaç gens convencional.
A la segona meitat de la pel·lícula hi ha escenes impactants, i més en el moment de la seva estrena entre nosaltres, l'octubre del 1963. Assenyalem la recerca de l'ampolla de gin a les torretes de l'hivernacle, amb la transició entre el crit de la dutxa freda de la Remick amb els udols del Lemmon tancat en una cel·la de l'hospital en el seu atac de delirium tremens. Un altre moment seria el de Lemmon i Remick al motel, quan ella li demana que es deixi anar i comparteixin la beguda, que se sent molt sola, i tot seguit ell sucumbeix, enamorat sense remei, i el veiem en el pla següent lligat a un llit amb corretges de cuir, desprès del que -en una pràctica el·lipsi narrativa- ha estat un nou atac encara més greu. Al seu costat, Jim Hungerford (Jack Klugman), l'home que s'encarrega de la seva tutela dins dels Alcohòlics Anònims.
Jack Lemmon va visitar centres de tractament de les crisis alcohòliques i confessava, sense embulls, que ell i Blake Edwards, afeccionats al mam, es van espantar i van decidir fer bondat, si més no almenys durant una bona estona.
A Blake Edwards se'l recorda quasi sempre per la sèrie de la Pantera Rosa, per comèdies romàntiques com Esmorzar amb diamants i musicals com Víctor, Victòria, sense oblidar la successió de gags afortunats d' El guateque. Però cal tenir en compte que també va conrear amb mestratge altres gèneres, com el western a Dos homes contra l'Oest, i el thriller, amb Xantatge a una dona.
El film que comentem ara és el seu únic endinsament en el melodrama. El guió de J. P. Miller va donar origen a un telefilm de la CBS dirigit per John Frankenheimer, bastant menys punyent que en l'adaptació a la gran pantalla.
La parella protagonista cinematogràfica, Jack Lemmon i Lee Remick, va ser nominada als premis Oscar. Els guardons se'ls van endur Gregory Peck, per la pel·lícula Matar un rossinyol, i Ann Bancroft per El miracle d'Anna Sullivan.
Direm a tall informatiu que el títol prové del poema Vitae Summa Brevis del decadentista anglès Ernest Dowson. Gosarem traduir l'estrofa així, més o menys com ho fa Lee Remick recolzada de matinada a la tanca del moll: «No són llargs els dies de vi i roses. / Des d'un somni nebulós / el nostre camí apareix per un instant, / després es tanca / dins d'un somni».
