s un edifici cèntric ple a vessar de coneixement i vocació de divulgació dedicat a una figura cabdal de la ciència a Catalunya. Al rovell de l'ou de Sabadell, l'Institut Català de Paleontologia s'alça com un temple del saber en una disciplina tan poc coneguda pel gran públic com admirada quan exhibeix peces tan llamineres com restes òssies de dinosaures. Reconegut arreu del món, el centre porta el nom del seu fundador, un pioner que va fer una feina impagable al llarg de la seva vida, Miquel Crusafont i Pairó.

«No cal dir que la consecució de l'Institut Català de Paleontologia fou un dels seus èxits més importants i una de les consecucions de les quals estava més satisfet», explica el seu fill, Miquel Crusafont i Sabater, que traça la biografia del paleontòleg en un llibre publicat per Comanegra: «Era gairebé impensable que en ple franquisme es pogués haver creat una institució dedicada a la investigació i en un sector tan especialitzat com la paleontologia».

L'autor d'aquesta biografia defuig la temptació hagiogràfica que es podria esperar del retrat d'un pare fet pel fill i exposa els entrebancs que va anar trobant Crusafont per a l'assoliment de les fites científiques que coronen la seva trajectòria. És significatiu, en aquest sentit, el capítol dedicat a la polèmica de la descoberta de l'home d'Orce, el 1982 al jaciment andalús de Venta Micena. El paleontòleg Josep Gibert va anunciar que es tractava d'una resta humana d'1,3 milions d'anys d'antiguitat, però dins de la comunitat científica hi va haver discrepàncies perquè la presència d'un cresta en el crani va fer pensar que es tractava d'un fòssil animal. Crusafont, que havia de morir al cap d'uns pocs mesos, va desaprovar la manera de fer de Gibert -amb qui no l'unia, precisament, una bona relació- per haver anunciat la troballa abans d'haver-ne fet l'estudi complet. En aquestes pàgines, la figura de Josep Gibert no queda gens ben parada.

Més enllà d'aquest capítol anecdòtic que pren vigor com a exemple del rigor amb el qual va treballar sempre, el llibre dona un extens testimoni de la dedicació de Crusafont: «Anava allà on sabia que s'havien fet troballes, recollia totes les notícies d'afloraments de materials del lloc on fos, mantenia una activíssima correspondència sobre la qüestió i era un explorador infatigable i força intuïtiu, de manera que ell mateix va fer nombrosíssimes descobertes».

Fruit del seu caràcter emprenedor va ser la creació de la Llei Crusafont: els estrangers podien excavar lliurement a l'Estat espanyol, però en tot moment cooperant amb l'Institut. Sinó, s'avisaria a la Guàrdia Civil, «cosa que en aquells temps foscos del franquisme als estrangers els feia molta impressió». La Llei, és clar, no existia, però va ser una argúcia de Crusafont per tenir els jaciments sota control, un exemple més de la personalitat d'un home que va dedicar la seva vida al coneixement.