La felicitat no és un cuento xino... o potser sí. La busca tothom, no són pas pocs els que asseguren que no existeix, però, alhora, és un producte de consum que intenten vendre't terapeutes, gurus, coachs i desenvolupadors personals diversos. De felicitat, n'hi va haver molta de dimarts a dijous al Teatre de l'Aurora d'Igualada en la segona edició de Xiques, una proposta de cinc obres de microteatre que es van representar en cinc espais no convencionals de l'equipament de la plaça de Cal Font.

Potser perquè vivim temps ter-riblement incerts, potser perquè cada cop ens preguntem més el perquè de tot plegat, el repòquer d'obres d'un quart d'hora cadascuna que es van exhibir a l'Aurora remetien a la recerca de la felicitat. Concebudes expressament per a l'ocasió, les cinc dramatúrgies van transportar els 1.200 espectadors que les van veure, durant tres dies, a situacions de crisi personal amb personatges que es plantegen si són feliços.

La protagonista de La mare és una dona que viu 62 anys pendent del marit i dos fent el que vol; a Un cuento xino, una estressada venedora de pisos s'acaba preguntant si li plau la convencional vida que fa; i, en canvi, a Quan pensaves que no mirava, una dona confessa a la seva amiga que no pot correspondre a l'excés de felicitat que pateix. Tres situacions còmiques i amargues amb dones que necessiten replantejar-s'ho gairebé tot.

La felicitat pot ser també veure un partit del Barça amb els amics i un munt de pizzes sobre la taula: llàstima que qui les ha de dur decideix quedar-se'n una perquè se n'ha «enamorat», tal com succeeix a El pizzero. I la felicitat és, sobretot, la llum al final del túnel, el sabor de la victòria sobre l'odi i el mal. Amb una proposta visual de bella intensitat plàstica, Fil va transcórrer entre el públic despullant un cabdell vermell, una metàfora que jugava en l'àmbit formal amb la tradició tèxtil de la ciutat i, en l'àmbit simbòlic, establint un diàleg entre les raons de l'art i les desraons de les actituds bàrbares del nostre present.

Xiques va tornar a convèncer a l'Aurora per l'exigència creativa i la demostració que hi ha moltes maneres de fer teatre. Les cinc píndoles de quinze minuts que es van escenificar entre dimarts i dijous van descarregar en la ment dels espectadors reflexions, dubtes, neguits i, sempre és d'agrair, un bon grapat de rialles.