la casa de verano
? França, 2019. Comèdia dramàtica. 128 minuts. Direcció: Valeria Bruni Tedeschi. Guió: Valeria Bruni Tedeschi, Agnès de Sacy i Noémie Lvovsky. Intèrprets: Valeria Bruni Tedeschi (Anna), Pierre Arditi (Jean), Valeria Golino (Elena), Noémie Lvovsky (Nathalie), Yolande Moureau (Jacqueline), Laurent Stocker (Stanislas). Pantalles: Bages Centre (Manresa).
Valeria Bruni Tedeschi, italiana de naixement però francesa d'adopció, s'ha alçat com una de les grans dames del cinema europeu de les últimes tres dècades. Una actriu excelsa que no va poder resistir la temptació, com moltes de les seves col·legues, d'iniciar fa setze anys una trajectòria paral·lela com a realitzadora. La casa de verano suposa la seva quarta pel·lícula dar-rere la càmera. La mateixa Bruni Tedeschi interpreta la protagonista, Ana, una cineasta que es refugia a casa seva, a la Costa Blava, després de patir una ruptura sentimental, i malda per escriure el guió de la seva propera pel·lícula.
La seva nova proposta recorda poderosament una de les seves creacions precedents, Un castillo en Italia. Ambdues cintes són retaules corals, declaradament autobiogràfics i impregnats d'un regust intensament agredolç. L'estructura narrativa i el to dramàtic són similars, però els resultats són, malauradament, molt diferents. L'encís i l'agudesa que desprenien les imatges d' Un castillo en Italia han desaparegut completament en el seu nou treball. No hi ha ni rastre de vida ni d'intel·ligència, en aquesta crònica íntima i familiar, farcida de nombroses picades d'ullet: ens parla del final de la seva relació amb l'actor-director Louis Garrel, i la seva mare i la seva filla encarnen els mateixos papers a la ficció. La catarsi emocional que ha configurat Valeria Bruni Tedeschi es desinfla patèticament en una astracanada, amb pretensions analítiques i socials, que redueix els personatges i les trames a un joc tan elemental i grotesc com superficial.
La cineasta torinesa ens ha decebut totalment amb una escar-ransida mostra d'autoficció, en què es nodreix explícitament de les seves experiències personals però aquesta implicació afectiva no comporta una radiografia sincera i revulsiva , sinó al contrari. Ridícula i irritant.
