Que la vida fa moltes voltes és un tòpic, però també una veritat com una casa. A Alexandra Rivera (Cardona, 1975) no cal que la convencin d'això perquè viu amb un home i sis fills després de dos matrimonis que no van reeixir i un tercer que es va convertir en un malviure, tal com explica a Te espero al otro lado del miedo. Una història publicada per Llibres Parcir que no es recrea en el passat sinó que estimula el lector a creure en les seves possibilitats.

Per què va decidir explicar les seves vivències en un llibre?

Fa onze anys, la meva vida va patir un trasbals molt gran. Després, les circumstàncies van permetre que millorés. I va arribar un dia que em vaig adonar que tot el que em proposava ho aconseguia. Arran del que em va passar, i de sortir-ne, vaig començar a llegir científics, autors de desenvolupament personal...

Un canvi radical.

En una xerrada, vaig escoltar un metge que va dir que si algú vol aconseguir allò que desitja, el cervell es connecta amb el cor per assolir-ho. I jo m'he anat adonant que pots aconseguir les coses si t'enfoques cap a aquest objectiu. La qüestió no és si pots o no pots obtenir allò que vols, sinó com.

Fàcil de dir, no?

Tenim moltes creences limitadores que fan que ens aturem i no continuem perseguint allò que volem. Les persones necessiten caure per aprendre. Fixem-nos en els nois: no els podem protegir tant sinó donar-los eines i explicar-los que cal aixecar-se cada cop que cauen per tornar a caminar.

Sobreprotecció i por al fracàs: ha tocat dues fibres sensibles de la nostra societat.

És horrorós! Tornem a les creences limitadores: diem als nois que, si no estudien una carrera, no arribaran enlloc. No! Els hem de donar eines per als problemes de la vida. Si tens un problema 5 i els teus coneixements i les teves habilitats són 2, tens un problema. En canvi, si són 8, et treus el problema de sobre.

Per això va voler fer el llibre?

Sí, perquè vull compartir tot el que he descobert. Des que el vaig publicar, abans de Sant Jordi, he fet xerrades en escoles, grups de formació, empreses... La gent de 16 i 17 anys va molt perduda, no saben què fer, i jo els dic que s'han de focalitzar. I ajudar els altres.

En el llibre explica que el seu tercer matrimoni va anar molt malament perquè el seu marit era un maltractador.

Ho tenia a dins i ho volia compartir: si explico el meu cas en la primera part, és per il·lustrar allò que dic a la segona part, que podríem dir que és un text d'autoajuda, però prefereixo dir-ne de desenvolupament personal.

Tot i el seu passat?

El passat ens condiciona, però no ens determina. Fa tres o quatre anys, vaig començar a experimentar, volia veure si era veritat tot allò que havia llegit, i vaig focalitzar-me en el que volia aconseguir. I vaig crear una empresa d'estètica, des de zero.

Voler és poder?

Una cosa és voler-ho i, l'altra, sentir que ho vols. Però això funciona quan es tracta d'aconseguir un bé, no un mal.

Hi ha gent a qui li surt molt bé fer el mal.

Sí, però el karma actua, i tard o d'hora ho acaben pagant.

Permeti'm tornar-ho a preguntar: per què el seu cas?

Jo no he inventat tot això del «voler és poder»... és clar, però he volgut explicar el que em va passar a mi i de quina manera m'he aplicat tot això que explico.

Ha trobat lectors que s'hi han sentit identificats?

No només hi ha lectors que s'han identificat amb la meva història, sinó també amb les pautes de canvi que aporto.

La seva història és dura. Quin límit es va posar per explicar-la?

Només un: que els meus fills no patissin. No hi ha cap nom real. Però no puc dir res més perquè el meu anterior marit ens ha posat una demanda a mi i a l'editorial.

És un llibre per a dones que han patit maltractaments?

No, el meu objectiu no era parlar d'aquesta problemàtica, sinó dels traumes de les persones i la manera de sortir-ne bé. Cadascú sap el que vol, s'ha d'escoltar i adonar-se que pot arribar a aconseguir-ho. El que m'ha fet escriure el llibre ha estat buidar la motxilla que duia a l'esquena. Per a mi, ha estat molt terapèutic. I el que he volgut dir és que tots ens equivoquem, no passa res. La diferència està a saber rectificar.

Anar pel bon camí va ser apartar-se de la persona que li va causar tants problemes?

He après que hi ha persones que sumen i multipliquen i d'altres que resten. I aquestes darreres les vull ben lluny. Hi ha gent que viu en la queixa, només veuen la part dolenta de les coses, critiquen els altres...

De nou: fàcil de dir.

Ens agrada estar a la zona de confort. Confuci va dir que no importa la foscor del túnel perquè segur que hi ha una escletxa per on entrarà la llum.