Els anhels i les pors que Miquel Martí i Pol va saber transmetre a través de la paraula poètica, del vers nítid i sincer, van ressonar solemnes, tendres, lúcides, lúdiques i clarividents ahir al migdia en el recital Paraules vives al vent que passa. Un espectacle de versos i cançons -aquelles chansons de Brel, Aznavour, Piaf i compa-nyia que tant agradaven al poeta- que va culminar amb l'escruixidor Punt i final del Llibre de les solituds. Un homenatge creat fa sis anys a Ripoll que va aportar un punt de pausa, bellesa i reflexió a l'ambient festiu en què està immersa Manresa.

El muntatge que va acollir l'auditori de l'Espai Plana de l'Om, amb un centenar i mig d'assistents, que gairebé van omplir la sala, és una producció dels Amics de la Música de Ripoll que es va estrenar amb motiu del desè aniversari de la mort del poeta, l'any 2013. Sobre l'escenari, un pianista de 85 anys, Joan Amils, amb una llarga trajectòria professional al darrere, les cantants Eva Estebas i Cristina Amils i els rapsodes Enric Cassany, Ramon Alabau i M. Dolors Vilaplana. Sis intèrprets disposats a impregnar l'aire de l'univers emocional d'una de les grans figures de les lletres catalanes de les dar-reres dècades.

El presentador de l'acte, el navarclí Jaume Matamala, va demanar silenci al públic, cap aplaudiment durant l'hora i mitja que va durar el recital. Un prec indispensable per copsar l'emotivitat de la posada en escena: un re-corregut per les temàtiques que Miquel Martí i Pol va plasmar en versos i un itinerari musical per diverses cançons de Brel, Moustaki, Trenet, Piaf, Ferré... que tant van entusiasmar el poeta fins al punt que va aprendre francès per entendre'n les lletres.

En la seva extensa producció poètica, marcada per la malaltia incapacitant que el va deixar pràcticament immòbil en una cadira, Miquel Martí i Pol va reflectir el seu paisatge quotidià, la intimitat domèstica i la vivència del treball a la fàbrica. Amb més d'una quarantena de poemes, de llibres com El poble, La fàbrica, Llibres dels sentits i Estimada Marta, entre d'altres, els rapsodes van conduir el públic per la biografia emocional d'un autor que connecta amb el lector amb una poesia senzilla -no pas vana- i còmplice.

No en va, ahir es podien resseguir els neguits i les inquietuds de Martí i Pol -l'amor, la vida, la mort, el poble, les dones, la fàbrica, la pàtria i la llengua- gràcies a l'acurada selecció realitzada per Jordi Berenguer per al projecte coordinat per Florenci Crivillé. I per arrodonir aquest itinerari recitat amb apassionament, les dues vocalistes van interpretar des de La vie en rose de Piaf a Ne me quitte pas de Brel i La bohème d'Aznavour. En unes paraules publicades en aquest diari, la cantant Cristina Amils va comentar que la selecció musical intentava anar en paral·lel a les temàtiques expressades pels poemes. I en aquest sentit, va resultar especialment emocionant escoltar La chanson des vieux amants, de Jacques Brel, en veu d'Eva Estebas, després dels versos de Reposes, Marta, i ara tanco els ulls...

En acabar el recital, i després que bona part del públic s'alcés per aplaudir els intèrprets, un espectador va comentar que «hem vist dos espectacles en un de sol», i tot seguit va al·ludir a la durada de la proposta. En qualsevol cas, van ser noranta minuts de gaudi per recordar un autor estimat pel públic que va saber transmetre a través de la poesia l'amor per la vida que acompanyava l'inexorable patiment del seu estat físic. En la poesia de Miquel Martí i Pol, i això ahir es va fer molt evident, hi ha una estranya sensació de solitud combativa, d'assumpció resignada però serena del desànim. Els versos van pujar per la platea com un cant a la vida d'algú que la va gaudir i patir.