? L'experiència del festival Cop d'ull s'assembla més al rodatge d'una pel·lícula sense directors ni pauses que a una convencional posada en escena en un teatre. Els escenaris, tots ells diferents, van obligar els espectadors a prendre partida durant el recorregut. A Pel seu propi peu va ser un passadís fosc i estret, un dels espais que va generar més sorpresa en els espectadors. Un cop hi van arribar, molts d'ells es fitaven incrèduls en veure dos bancs, un rere l'altre, com a únics tributs per al públic. Les funcions no buscaven la comoditat de l'espectador; no és un teatre de cinema, sinó un teatre de l'experiència, on lloc i obra es fusionen per crear un espectacle. Al final, el públic va agrair amb aplaudiments el recorregut. Una prova que l'art, sobretot, ha de ser incòmode.
